Tres onzes

«Seria de grat dir-los que tot serà fàcil, malauradament no és així»
Salvador Allende

L’ordre dels factors no altera mai el producte –si més no, en matemàtiques–. Però en política, economia o història, ja són figues d’un altre paner. Els comptes no surten, les previsions desquadren i les promeses davallen. Ara que l’estiu s'acaba, potser caldria tornar a recordar els que no l’han pogut ni començar: el 2022 un 30% de la societat catalana no es va poder permetre ni una sola setmana de vacances fora de casa. Les dades són calentes, de l’abril del 2023, de la darrera Enquesta de Condicions de Vida de l’Idescat. Com un etern retorn, l’estiu també ha tornat a demostrar que l’aporia principal del món és la contradicció irresoluble entre turistes i migrants –tots els antagonismes junts segons el sentit del trajecte–. I això que vam arrencar el juny retransmetent en prime time el naufragi del Titan, mentre recomptàvem des dels marges la xifra inacabable dels que perien ofegats al Mediterrani. Més de 1.800 des del gener, entre ells 300 menors. Potser ja no recordem ni una cosa ni l’altra. L’espectacle –dantesc– ha de continuar.

En tot cas, tot va massa de pressa per a la nostra atenció socarrimada i sotmesa a massa estímuls –i ves que l’acceleració de tot no sigui una forma postmoderna d’alienació i dominació–. Tal com van les coses, baixar del núvol, saber aterrar i tocar de peus a terra requereix ingents esforços quotidians i alhora esdevé el factor primigeni de tota resistència. Al capdavall, ara que la Diada serveix sobretot per reubicar-nos en el present a l’inici de cada curs polític, caldrà recordar, fràgil punt de partida, que només un 13% de la humanitat viu sota l’aparença formal d’una democràcia liberal, segons el V-Dem Institute. Entre ells consta el Regne d’Espanya, el mateix que l’octubre del 2017 atonyinava votants pacífics, empresonava mig govern català i forçava un exili que encara perdura. I tanmateix som en una peixera petita privilegiada: 6.000 milions de persones viuen avui sota autocràcies. Fet que dona més valor a l’exordi liberal de Judith Khal: "La construcció d'un ordre polític sobre l'evitació de la por i la crueltat no té res de reduccionista". Més encara quan el liberalisme polític va néixer per evitar les salvatjades que els uns ens podem fer als altres. El neoliberalisme econòmic, per contra, va sorgir per impulsar-les. 

A les portes d’un nou 11 de setembre, un sospesa fa molt que, si més no des del 2001, la nostra Diada es barreja irremeiablement al calendari amb dos onzes més que ens travessen, ho vulguem o no. Tan lluny i tan a prop: Xile 1973 i Estats Units 2001. Seria ingenu creure que abans de Xile no va haver-hi intervencions imperialistes (Algèria, Vietnam, Indonèsia i fins Praga) i que no va haver-hi més dictadures sagnants després (d’Argentina a l’Uruguai) i avui. Seria de ceguera pensar que no hi ha hagut més atemptats, més guerres, més fonamentalismes i més tensions rere el 2001 –d’Ucraïna al Sahel, passant per Barcelona–, que pinta que van per llarg. Tres onzes entrecreuats, doncs: el global geopolític cada cop més laberíntic, la pulsió repressiva del poder sota qualsevol època i els anhels de llibertat de cada poble, inclòs el nostre.

A pams. L'11-S del 2001 encara perdura i va certificar l’era global del retrocés en llibertats, drets i garanties –on els teníem, és a dir, aquí; i on no els tenien, encara a pitjor, allà–. No és sobrer recordar quant va costar assolir-los. Ni tampoc evidenciar –bombers piròmans– que l’imperi va marxar i els talibans van tornar, que l’Iraq és un vesper, Líbia és un no-lloc, Síria una runa devastada, Egipte una dictadura militar i Palestina un carreró sense sortida. No ens queda tan lluny: són només les altres ribes de la Mediterrània, on totes les primaveres han quedat esmicolades. En tot cas, els atemptats del 2001 no van ser l’inici del negacionisme, però sí de l’esclat de les teories conspiradores amb dimensió social de consum de masses. Des d’aleshores, el negacionisme –climàtic, sanitari, masclista, ultradretà– creix i arrela, corca i devasta. Alba Rico suggereix una prova del cotó fluix no gaire complexa de les tensions obertes entre negacionisme i democràcia: en la realitat democràtica, sempre falla alguna cosa, queden molts serrells pendents i cal dubtar i qüestionar el poder; en les teories conspiranoiques tot és un absolut, tot encaixa a la perfecció, la resta estem abduïts i ja no cal dubtar de res. Paradoxalment, però, optimistes del sistema i negacionistes ens paralitzen: diuen que tot està dat i beneït i que poc o res hi podem fer.

A fons. Del Xile del 73, que va marcar a sang i foc la resistència antifranquista i totes les resistències del món, se’n compliran enguany 50 anys. Com si fos ahir, la memòria de la por va quedar inscrita i és vigent –però si no hi hagués por, seria impossible el valor–. Es podria dir molt, però condensem-ho en dos noms, que parlen de tots els morts. Joan Alsina i Antoni Llidó, tots dos capellans, un de Castelló d’Empúries i l’altre de Xàbia, assassinat el primer i abocat al riu i desaparegut el segon per la dictadura necròfila de Pinochet. En perspectiva, però, no és només memòria del dolor, sinó també de l’esperança. Diguem-ho així, cinc dècades després. Que el centre de detenció, segrest i extermini de Villa Grimaldi a Santiago de Xile, pou d’un horror sense fons, sigui avui un centre de memòria, i Via Laietana 43 no, diu massa coses. O totes. Memòria d’altres 11 de setembre: que els familiars de Gustau Muñoz, assassinat per tret policial la Diada del 1978, trobin l’única empara en la justícia argentina i no en l’espanyola, encara diu més coses. 

Aquí. 1973, 2011, 2023. A sis dies de la Diada, commemoració híbrida d’una llarga derrota i una llarga resistència alhora, som on som, no sobra cap motiu i no falta cap raó. Temptat de dir que com sempre: quan no mirem l’aiguat fitem la sequera. Però seguim sabent que cap algoritme resoldrà el present ni desllorigarà el futur. Llegat Carme Junyent: de nosaltres depèn. És la més intranquil·litzadora i esperançadora de les opcions disponibles, perquè deixa a les nostres mans tot el que queda per fer. Tres onzes, doncs, albereda de llibertat i trepitjar novament tants carrers, de Santiago a Barcelona. Enguany un ho farà –entre tants– de la mà d’Antoni Llidó, de Joan Alsina i de Carme Junyent. Dilluns. A les cinc.