Els tres partits catalans i les vinents eleccions (1931)

De l’editorial signat per Daniel Cardona anomenat l’Irlandès (Barcelona, 1890 - Sant Just Desvern, 1943) en el número 1 de Nosaltres Sols! (28-III-1931), setmanari nascut tal dia com ahir de fa noranta-quatre anys. Faltaven quinze dies per a les eleccions municipals espanyoles desencadenants de la II República. Daniel Cardona era un polític catalanista radical de trajectòria agitada. Abans de crear l’any 1931 amb Magí Colet l’agrupació Nosaltres Sols!, havia participat en la fundació d’altres formacions separatistes: Estat Català, amb Francesc Macià, el 1922, i Bandera Negra, amb Marcel·lí Perelló, el 1925.

[...] Era d’esperar que, passada la primera dictadura que Catalunya patí i que fou l’època més trista de la nostra Història, els partits i nuclis catalanistes esmenarien el camí emprès i, sense ofegar, ans al contrari, expandint-les i propagant-les, les respectives variants polítiques i socials, s’accentuaria una concentració de forces per a recomençar la lluita amb l’energia i virior que les circumstàncies exigien. Dissortadament no ha estat així. No solament no s’ha produït aquesta suma de forces catalanes, sinó que s’ha arribat a una general dispersió de les mateixes, abandonat de tots àdhuc el que avui ha estat considerat únic nucli separatista, l’Estat Català [que liderava Francesc Macià], fins deixar la nostra bandera darrere actuacions generals de política espanyola. No parlem de Lliga Regionalista [que liderava Francesc Cambó], perquè el seu pla d’abans era ja incompatible amb un veritable moviment nacional català. [...] Els partits catalanistes, en lloc d'esmenar aquelles actuacions que portaren com a fruit la crisi de dignitat de 1923 fins a primers de 1930, recomencen de bell nou amb l'antic erro, amb més vehemència i convenciment, diríem, que els partits catalanistes de quinze anys enrere. Veiem amb goig la creació del Partit Republicà Català, en el sentit de suma de forces d'esquerra catalana, tot i lamentant que altres grups també d'esquerra catalana no vagin així mateix a aquesta fusió de forces, essent llur tàctica política de cara a Espanya de la mateixa manera. El plet català es pot plantejar políticament o revolucionàriament. El partit catalanista republicà recull avui tots aquells catalanistes que creuen preferentment en l'acció política. Els recull avui, perquè la Lliga els ha anat deixant de mica en mica en el seu camí dels servilismes. Però, aquest partit no tindrà, per a nosaltres catalanistes radicals, altra valor que la d'ésser l'esquerra de la dreta, perquè els uns i els altres és de cara a Madrid que plantegen el plet nostre. [...] El crit de “Nosaltres sols!” és l’eco de la Irlanda com un exemple. La veu mateixa dels catalans de 1640 i 1714, que a través dels temps de la història ens crida al camí! [...] No entrebanquem aquest camí amb urnes electorals i amb més plataformes polítiques. No entorpim la nostra marxa ajudant la dels altres; que ens hi obliga una veritable regressió de tàctica, car en els partits catalanistes és un fet comprovat avui per amics i enemics que no parlen ni actuen com abans del 1923 [inici de la dictadura de Miguel Primo de Rivera]. Abans d’aquesta data els partits catalans absorbien la política de Madrid. Avui és Madrid que absorbeix la política catalana. [...]