Tres de setanta
No és el nom de la formació impossible d’un castell humà: tres de setanta és la proporció d’autors catalans i espanyols que l’Instituto Cervantes ha decidit convidar a la Fira Internacional del Llibre de Frankfurt l’any que ve, on l’estat espanyol serà convidat d’honor juntament amb el Canadà.
Maria Sevilla (1990), Pepa Fernández (1965) i Najat el Hachmi (1979) són les tres autores elegides. I ja sobta, d’entrada, que només una d’elles escrigui exclusivament en català: la primera que, a més d’escriure en aquesta llengua menudeta, resulta que interessa a programadors de poesia d’arreu del món. Això vol dir, per a qui no ho sàpiga llegir entre línies, que les altres dues també han escrit alguns dels seus llibres en la llengua de(l) Cervantes. Cosa que deixaria la proporció, si ens posam estrictes, en un miserable u entre setanta.
La qüestió, però, no són tant les xifres absolutes, sinó la proporció; també el com. El planter proposat pel Cervantes, en un comunicat en què tenen la frivolitat de treure pit per la “importància de la pluralitat lingüística” de l’estat espanyol, no inclou ni un sol autor en gallec, i obvia una dada més que rellevant: dels 74.000 llibres publicats a Espanya l’any passat, més d’un 15% estaven escrits en català, gallec o euskera. El biaix és evident, i pren la forma sospitosa i tristíssima de la censura. Per què, si l’Instituto Cervantes es vanta de la pluralitat de les cultures que l’estat espanyol integra (i minoritza, i invisibilitza, i persegueix), no és fidel a la representativitat d’aquestes cultures?
Tenim un problema, i aquest s’assembla perillosament al supremacisme lingüístic i cultural: el fet de pensar que una cultura i una llengua, pel fet d’arrossegar un passat imperial de colonialisme i extermini d’altres realitats, i haver assolit així la màgica xifra dels “cinc-cents milions de parlants”, mantra repetit manta vegada també en les comunicacions de l’Instituto Cervantes, són millors que les altres llengües i cultures amb què conviu. Cal que diguem no: cal que l’Institut Ramon Llull, com a ens representant de la literatura catalana a l’estranger, hi prengui una posició clara. Que facin valer, si cal, la seva dependència d’entitats autonòmiques i que facin complir l’article tercer de la Constitució: “la riquesa de les diverses modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Cal que els escriptors, i les associacions que ens representen, facem el cuc de l’orella malalt a qui convengui (governs, premsa, òrgans internacionals) perquè aquest greuge, d’aquí a l’octubre del 2022, s’hagi resolt. No pot passar un dia més en què les accions d’un estat que hauria de defensar i celebrar la seva diversitat cultural s’assemblin més a les del seu predecessor franquista que no al govern progre que voldrien parèixer. La cultura catalana no es despatxa amb un tres entre setanta; és, prenent el lema de la fira de Frankfurt de l’any 2007: singular i universal. Hi haurem d’insistir.
Sebastià Portell és escriptor
