D’aquí tres dies arriben els Reis, esperem que amb un bon assortiment de regals. Als Evangelis, per cert, no són reis. Sant Mateu, en la versió de la Bíblia de Montserrat, relata que uns “mags” varen arribar a Betlem des d’Orient, tot cercant l’infant acabat de néixer. La Bíblia Catalana Interconfessional, més recent, parla d’uns “savis”. Són dues possibilitats de traducció per als mágoi, terme grec d’origen persa que designa aquests membres de la casta sacerdotal que eren hereus de l’antiga saviesa dels astrònoms babilònics. No cal dir que sant Mateu no els dóna ni noms ni nombre, tot i que ja esmenta els tres presents (or, encens i mirra), que fan tan fàcil fer-ne un trio.
L’Evangeli àrab de la infància és un dels anomenats evangelis apòcrifs, i els erudits el situen cap al segle VI. És un dels primers textos en què els mags ja són de família reial: tres reis, fills dels reis de Pèrsia, que fan el viatge cap a Betlem acompanyats de nou homes. Són els déus mateixos dels perses els que ordenen el viatge: la religió antiga que es ret davant la nova. En aquest relat, quan els reis han d’iniciar el retorn, Maria els ofereix com a present un dels bolquers del nin. Tornats a Pèrsia, els tres reis celebren una festa i encenen un gran foc, al qual llancen el bolquer. Qual el foc es va extingir, varen veure que el bolquer havia romàs intacte, “blanc com la neu i més sòlid que abans”. A l’Evangeli armeni de la infància, de la mateixa època, la narració es fa barroca: els savis ja llueixen els eufònics noms de Melcion, rei dels perses, Gaspar, rei dels indis, i Baltasar, rei dels àrabs. Arriben a Betlem ni més ni menys que amb 12.000 homes i porten, a més dels tres regals evangèlics, canyella, espècies aromàtiques, pedres precioses, perles, mussolina, porpra i cintes de lli.
Devers catorze segles més tard, l’any 1927, T.S. Eliot, un dels grans poetes del segle XX, que pocs anys abans havia sacsejat la tradició poètica occidental amb 'The waste land' (La terra eixorca), va publicar el seu poema ‘El viatge dels mags’. Eliot era un home religiós, però el seu poema dels Reis s’allunya del to pietós o carrincló que el tema sembla imposar als poetes. Els mags conten un viatge que va resultar molt penós: feia fred, els camins eren plens de fang, les ciutats eren hostils, els camellers flastomaven, i els viatjants sentien el corcó de l’enyorança de la vida fàcil de palau. El relat de l’encontre amb l’infant no pot ser més lacònic i displicent: “Hi vàrem trobar; va ser (podríem dir-ne) satisfactori”. En les reflexions que clouen el poema, els mags s’adonen que el seu viatge epifànic ha estat tant cap al naixement com cap a la mort: la mort del vell món on ells eren els més savis. Els viatges de coneixement no són mai camins d’un únic sentit, no hi ha guany sense pèrdua. Eliot, ja ho veieu, prescindeix d’escenografia colorista per acostar-se al bessó de l’aventura espiritual.
Avancem mig segle i situem-nos l’any 1980. Michael Tournier publica 'Gaspard, Melchior et Balthazar'. El títol ja resulta curiós, perquè els protagonistes de la novel·la no són tres, sinó quatre: hi ha un quart rei, Taor, que no surt al títol i que no apareix fins a la meitat del llibre però que s’acaba emportant la novel·la. Tournier es fa ressò de la llegenda del quart rei. A la seva novel·la, cada un dels reis arriba a Betlem perseguint una obsessió: Gaspar (que aquí és el negre!) cerca l’amor, Balthazar persegueix la bellesa de les imatges i Melcion vol la saviesa. És una bona novel·la per als golafres enamorats del dolç, perquè Taor, el quart rei, un indolent príncep de Mangalore, a l’Índia, emprèn el viatge mogut pel desig de conèixer la recepta exacta d’un pastisset de festuc que havia trobat incomparablement deliciós. No us contaré la novel·la, però. Ja la llegireu. I que els Reis us duguin moltes coses.