Un de cada tres

i ENRIC CANET
19/09/2021
3 min

Tenim la tendència, després de l’estiu, a fer reset d’aquells assumptes que molesten, esperant la solució màgica de l’oblit. Però hi són! Al juliol coneixíem l’Enquesta de Condicions de Vida de 2020: el 26% dels catalans van patir risc de pobresa o exclusió social, igualant les pitjors dades de l’anterior crisi econòmica. Entre els infants, vam arribar al 36%. No és el covid, la tendència ve de lluny: fa quatre anys ens esgarrifàvem quan teníem un de cada quatre infants sota el llindar de la pobresa, i ara en tenim un de cada tres.

És clar, la renda garantida de ciutadania i especialment l’ingrés mínim vital, amb requisits i processos de tramitació molt excloents, no van arribar a moltes llars necessitades. Per contra, d’escriure en sabem: les lleis i convencions internacionals declaren que l’interès superior dels infants ha de prevaler. Però mentre per al conjunt de la població les transferències socials redueixen a la meitat el risc de pobresa, en els infants només el fan caure un 16%.

És cert que el diner no ho soluciona tot, però és el primer i imprescindible pas. Per això, quatre anys després seguim reclamant que aquestes famílies amb infants a càrrec (o persones amb discapacitat) comptin amb una renda suficient. No és un caprici ni cap frivolitat, és la necessitat urgent per deixar de vulnerar greument els drets dels nens i nenes a casa nostra.

I seguim. No solament amb transferències ho arreglem. Tenim pendent garantir l’equitat dins les aules, començant per una escola bressol fora de l’abast de moltes famílies, i continuant a secundària, on cert alumnat, sempre el mateix, no es gradua de l’ESO i no continua estudiant després. Tot i els nous pactes i decrets escrits, és impossible aconseguir-ho quan seguim amb una inversió pública en educació inferior a la del 2009 (amb un 11% més d’alumnat).

Acabem. El confinament ens ha demostrat amb cruesa el que ja sabíem: perquè tothom pugui aprendre en igualtat de condicions, cal donar les eines i competències per la plena connectivitat en tots els àmbits i temps de la vida. I tenir possibilitat de consolidar aprenentatges fora de l’escola. Però, què hem de fer quan les famílies no poden accedir a accions educatives de lleure i culturals, perquè no n’hi ha al barri o no estan al seu abast? Què hem de fer quan un infant no pot aprendre perquè està pendent d’un desnonament?

Cal aplicar la política més innovadora i agosarada, la que prioritza els recursos per a qui no en té, travant tota la xarxa pública: des de l’administració fins al teixit nascut de la ciutadania i implicat en el canvi social en el barri i poble, que facilita l’atenció, la prevenció, que fa visibles situacions de risc en la infància. Només alhora, amb desig de canvi i de futur, farem més que parar el cop i arribarem a més infants, enfortint les seves famílies perquè tinguin més eines i una xarxa de suport.

I nosaltres, les entitats socials, cal que fem molt més que tapar forats per millorar la nostra imatge. Cal denunciar a la societat i sobretot als seus representants que la pobresa és més que estructural: és una espiral constant de la desigualtat econòmica que afecta sobretot la infància.

Si per combatre el coronavirus calen recursos per immunitzar i evitar que muti, amb les desigualtats socials passa el mateix. Els darrers anys s’han multiplicat, en espiral, amb més complexitat. Si des de la pandèmia hem assumit molts canvis en el nostre dia a dia, actuant amb responsabilitat col·lectiva i consciència de comunitat, amb el virus de la desigualtat ¿no podríem prioritzar els infants per no veure’ls exclosos d’una vida digna i així no complicar el futur de les generacions?

stats