Treure la mascareta podria ser d’esquerres
Amb les restriccions de la pandèmia hem vist que les categories de dreta i esquerra ja no són el que eren. Pel costat de l’esquerra, predicadors del flow que sempre havien defensat la barreja i la liberalitat, que de nit somien en utopies anarquistes, han estat els més estrictes a l’hora d’exigir normes. Per la banda de la dreta, els partidaris clàssics de l’ordre, separar el dalt del baix i que cadascú faci el que el seu Déu i la seva classe manen, són els que més han cridat a favor del caos. Ara que ens traurem la mascareta, podem repensar-ho.
No cal dir gaire de l’argument a favor de les restriccions: en l’estat modern que no es pronuncia sobre les ànimes dels ciutadans, l’únic incontrovertible és que cal protegir la integritat dels cossos. Foucault, pare de la idea de biopolítica, ja ha explicat que en l’estat del benestar “la salut ha reemplaçat la salvació”. En aquesta jerarquia moral consolidadíssima, qualsevol intervenció que pugui demostrar que protegeix l’únic valor capaç de congriar consens té molt de guanyat.
Descartats el negacionisme de la ciència i el cayetanisme que diu llibertat quan vol dir privilegi, l’argument més exitós en contra de les restriccions ha estat “no aplanar el camí a l’autoritarisme”. Darrere de la vida i la salut, la llibertat i l’autonomia cotitzen molt alt en les democràcies liberals, que són aquelles que aposten que comptar amb individus que facin de contrapoder dels governants fa el col·lectiu més despert, més creatiu, més intel·ligent i, en definitiva, capaç de prendre decisions millors que en l’alternativa totalitària.
És un raonament interessant perquè requereix acceptar la dimensió irracional de la persona i bregar amb idees d’hàbit i inconscient col·lectiu. Perquè, si fóssim éssers perfectament racionals, unes privacions d’emergència no ens haurien de fer més descuidats o menys exigents amb el poder en general, que hauríem de veure venir si mai pretén aprofitar les escletxes de la pandèmia. Però com que racionalment sabem que no som del tot racionals, alguna cosa ens diu que els costums són importants i hem de vigilar-los, com ara dur un tros de tela tapant-nos la boca.
Dos dels filòsofs més populars de l’esquerra han ofert arguments aparentment contradictoris sobre la cosa. Slavoj Zizek, per exemple, creu que les restriccions treuen el Kant que tots duem dins: en comptes d’esperar la recompensa d’abraçades, petons i altres plaers superflus, la pandèmia ens ha exigit una solidaritat més pura, basada en l’enteniment de la situació i l’assumpció del deure. El seu llibre Pandèmia (Anagrama), ens recorda que el primer que Jesús li diu a Maria Magdalena després de ressuscitar és “No em toquis”, cosa que està bé repetir per Setmana Santa.
En canvi, Franco Bifo Berardi va venir al CCCB a fer una apologia dels petons. Per a Bifo, “L’intercanvi sensorial entre cossos és la condició del coneixement, i en particular del coneixement ètic, que no té res a veure amb la llei, les regles o els valors morals, sinó que és el coneixement del plaer de l’altre i de la nostra sensibilitat cap a aquest”. Això vol dir que, si només interactuem amb paraules, videotrucades i whatsapps, atrofiem molts receptors d’alteritat del nostre cos que no es troben als ulls ni al cervell, i necessàriament ens acabarem tornant més antisocials, neuròtics i controlables.
Tots dos tenen raó. La solidaritat necessita una educació del contacte amb el cos de l’altre que la mascareta estronca. Ara bé, en un estadi de desenvolupament superior, hem de poder ser solidaris sense l’ajuda extra del plaer sensible. Si acceptem que no som del tot racionals i que la cultura que construïm ens pot ajudar o anar en contra, fer més socials o més individualistes, més autònoms o més ramat, veurem que una cultura del contacte sempre serà una mica més liberal i més solidària. Al capdavall, el desig de tocar-nos és tan fort que cal ser el fill de Déu per resistir-lo, i nosaltres som simplement humans.
