Treure pits
Jugadors de futbol que es treuen la samarreta i ensenyen el seu cos d’abdominals treballades com a demostració de victòria, com si el més atractiu fos ensenyar la musculatura de cap, cap avall; homes que se suposa que tenen més calor que d’altres i que caminen pel passeig de Gràcia sense samarreta al costat de botigues on se’n poden comprar de caríssimes i de baratíssimes; homes que circulen en bicicleta confiant que no cauran o que ningú no els farà caure i els mugrons no arribaran mai a menjar l’asfalt; homes que treballen a l’aire lliure i exposen quasi tota la pell del cos a les inclemències del sol; homes que van a la platja i passegen els seus pits davant de tothom, sense excepcions ni exhibicionismes, amb naturalitat i conformitat popular; homes que van a la piscina i fan el mateix; imatges a les xarxes d’homes que, mig nus, mostren els seus pits sense cap mena de censura, ni per part seva ni per part dels propietaris masclistes, conservadors i retrògrads de les xarxes socials; homes que toquen la bateria, la guitarra o que canten amb els pits a l’aire enmig de la cridòria i l’entusiasme general sense que es prevegi cap escàndol i sense cap reivindicació implícita ni explícita; homes fent esport pel carrer o pel camp amb els pits frescos; fotografies als diaris d’homes amb el tors nu sota qualsevol excusa periodística o publicitària; homes que surten a la portada de les revistes amb els mugrons ben perfilats i els braços ben tatuats; homes que fan d’actors i no dissimulen els seus pits en cap de les escenes; homes que s’abracen entre ells amb els pits nus, que es toquen els uns amb els dels altres; homes que passegen el gos amb la corretja penjada al coll, que es gronxa del pit esquerre al dret. Els pits dels homes. La normalitat. La nuesa acceptada. Tolerada. Reconeguda. El tors pelut o depilat. Els mugrons amb pírcings o sense. Sigui el que sigui, tot en ordre. A ningú se li acut dir que són una provocació. Ningú se’ls mira quan passen, així, en genèric.
Dones activistes que denuncien el masclisme amb el tors nu pintat com un mur de proclames; dones que es treuen el pit de la camisa per donar mamar als seus fills; dones que mostren les cicatrius i les absències després d’haver patit un càncer de pit; dones que prenen el sol a la platja, no totes, poques entre les més joves; dones que surten exhibint-se nues en portades de revistes pornogràfiques; fotografies de dones a les xarxes que es tapen els pits amb les mans, amb un objecte. Nenes que van a la piscina i al mar amb les dues parts del biquini. El cos de les dones. El que es mostra per provocar. El que s’ensenya pels altres, no pel gust ni la calor pròpia. Els pits de les dones. Alliberats ara a les piscines municipals. Com una gran concessió. Com trucar a la porta i demanar permís per si ens deixen passar i mostrar la part del cos que ells han mostrat tota la vida sense permís.
El tractament tan exageradament diferenciat que reben els pits de les dones i els dels homes és una de les demostracions més gràfiques de la discriminació. L’obsessió malaltissa pels pits de les dones és una altra de les catàstrofes socials que patim. Els pits de les dones són símbol de castració i un símbol de llibertat al mateix temps. I a totes aquelles persones que aquestes lluites petites els semblen una banalitat, que pensin un moment què suposa viure amb els nostres pits censurats. Les lluites petites canvien perspectives molt grans. I vivim uns temps en què els que treuen més pit són els que volen decidir què hem de fer amb les nostres mamelles. Que ja té collons.
