Que la treva no es converteixi en parany

Em vaig proposar no escriure res sobre les negociacions per a un acord de govern que no tenia alternativa possible. Era previsible que les gesticulacions públiques, tant si simulaven apropaments com si fingien trencaments, no fossin altra cosa que les expressions d’un estira-i-arronsa agonístic propi d’un pacte que uns i altres sabien indefugible. Eren dos adversaris condemnats a entendre’s, i justament perquè sabien que aquest era un final inevitable, l’havien de fer difícil i estirar fins a l’extrem perquè els seus partidaris se’l poguessin creure.

El desassossec creat per aquesta llarga negociació, aquesta impaciència sobreactuada per part dels analistes, ha tingut a veure amb el fet que sabien quin seria el desenllaç i els neguitejava la durada del ritual d’aparellament. L’administració del temps ha estat el veritable –i potser únic– instrument de pressió: a ERC li corria pressa i Junts no en tenia cap. Per aquesta raó, probablement, el moment de màxima força de Junts van ser els primers dies, i els de màxima força d'ERC, els darrers.

Sigui com sigui, no soc capaç de valorar un pacte la lletra del qual és un text molt ben calculat –i mal escrit, com assenyalava Albert Pla a l’ARA de dissabte passat– per dibuixar l’equilibri inestable en què se sustenta aquest govern de conveniència. Més que no pas la lletra, caldrà escoltar-ne la música quan comencin a sonar els primers compassos. Haver rebaixat les expectatives a una gestió endreçada de l’autonomia pot fer que el nou president, el molt honorable Pere Aragonès, excel·leixi en els objectius. Si més no, podrà comptar amb la pau mediàtica catalana que no va tenir el govern anterior.

L’èpica que s’ha permès el nou president és la d’afegir l’adjectiu “republicana” al substantiu “Generalitat”. És un petit abús, com ho seria si un dia Salvador Illa fos president i parlés d’una “Generalitat socialista” o si Jordi Pujol hagués fet servir l’expressió “Generalitat convergent”. La Generalitat actual és autonòmica, i encara terriblement afeblida després que, precisament amb l’aval dels que més demanen que es respectin les institucions, es demostrés que podia ser desarticulada –i detinguda– a l’empara de l’article 155 de la Constitució espanyola.

Tal com han reconegut els autors del pacte final, es tracta d’un acord per a la gestió del marge de poder que queda al Govern, però que deixa fora la definició d’una estratègia independentista. Tanmateix, fins i tot així, li costarà molt a aquest govern de no tornar a posar l’accent en la depredació fiscal de l’Estat a l’hora de justificar les seves limitacions quan arribin, abans que no pensem, les estretors pressupostàries. Serà difícil tornar a tirar endavant aquelles lleis fonamentals que els governs espanyols bloquegen quan les porten al Tribunal Constitucional. Es notarà que compta amb una administració esporuguida per una repressió que no cessarà. I aviat es tornarà a veure que el problema de fons de la governabilitat no són tant les persones i la seva competència, com les estructures de dependència de les quals el sobiranisme es volia desprendre.

I un darrer apunt. L’oposició agressiva d’aquella Arrimadas guanyadora del 2017 va ser carregosa però verbal i fàcil de driblar. L’oposició del PSC de Salvador Illa, en canvi, serà diferent. Les bones maneres mostrades al debat d’investidura anuncien un desafiament molt més gran. Entre altres coses, perquè Illa tindrà al seu favor el govern d’Espanya per guanyar qualsevol torcebraç que es plantegi i així apuntar-se els principals èxits del govern català. Per tant, si el sobiranisme no sap aprofitar la pròrroga que li proporciona la treva del pacte de gestió per arribar a un acord i definir una estratègia sobiranista triomfadora, el proper president de la Generalitat –potser abans del que ens podem imaginar– serà Salvador Illa.

Salvador Cardús és sociòleg