La tria de Junts
Les enquestes vaticinen que Xavier Trias pot tornar a ser alcalde de Barcelona. Sens dubte, ell és el més capacitat per reunir el vot anti-Colau, que fins ara es repartien el PSC, el PP, Ciutadans i fins i tot una part d’ERC. És lícit preguntar-se quina mena d’alcalde seria Trias, i ens hem de preguntar també com afectaria tot això a Junts.
Hi ha qui considera que el retorn de l’exalcalde implica la resurrecció de l’antiga CiU i demostraria que els successius canvis de marca d’aquest espai han estat un mer exercici de maquillatge. Però Catalunya ha d’aspirar a tenir un sistema de partits complet, i no arraconar els votants “d’ordre” cap a opcions anticatalanistes. Per això el reforçament de la marca Junts pot ser una bona notícia. Alguns hem reclamat insistentment que el partit de Turull i Borràs es dediqui a “eixamplar la base” en el seu espai polític, com ERC ha intentat fer, amb sort desigual, en el seu propi espai.
Amb Xavier Trias, Junts reforça la seva imatge de partit de govern, i esdevé una opció atractiva per a votants de sensibilitat diversa, però molt especialment per als catalanistes de centredreta, sobiranistes o no, que valoren l’estabilitat, rebutgen la confrontació –encara que sigui intel·ligent– i, sobretot, que no volen que els comuns ni la CUP tinguin influència en la presa de decisions polítiques.
La qüestió és que en el partit de Trias conviuen les restes de CDC amb nous sectors de fort compromís sobiranista, molt identificats amb Puigdemont o amb Borràs; sectors que rebutgen el diàleg amb Madrid i van imposar la sortida del Govern. ¿Podrà gestionar la cúpula del partit aquesta contradicció? El silenci de Borràs i de Puigdemont fa pensar que sí. Sembla que tothom, a Junts, ha vist que un caramel com l’alcaldia de Barcelona justifica una mica de pausa i de sordina.
Això ajorna, però no esborra, la necessitat d’una clarificació interna. Després de les municipals, si el resultat reforça la vella guàrdia convergent, Junts haurà d’encarar l’enèsima refundació. És important que sàpiga quins valors ha de rescatar de l’antiga CDC i quins vicis ha de conjurar per sempre, com ara la tendència a les pràctiques corruptes. El propi Trias, que va ser conseller de la Presidència amb Jordi Pujol i va governar Barcelona pactant amb el PP, ha de ser conscient que tornar al passat, en política, rarament és una bona idea.
Passi el que passi a Barcelona, la política catalana continuarà sent un quadrilàter sense hegemonies clares i amb moltes combinacions de govern possibles. Tant ERC –explícitament– com Junts –de facto – han assumit que estem en una fase diferent. I el PSC ha comprovat que sense l’independentisme és impossible formar una majoria.
Aquest panorama només el poden canviar els jutges. ERC ha fet bé de pactar amb el PSOE els indults i la reforma de la sedició. Però la seva influència es limita al Congrés, mentre que el poder judicial continua instal·lat en la revenja. És cert que la gent està molt desmobilitzada, però si Puigdemont és extradit, o si els republicans Jové i Salvadó entren a la presó, és raonable preveure una nova escalada de tensió, que dificultarà el diàleg entre les forces independentistes i el PSC. Això reverberarà en la política espanyola, i fins i tot pot dificultar la continuïtat del PSOE a la Moncloa. Aleshores podem entrar en un terreny molt semblant al que va fer possible l’eclosió independentista de fa deu anys. Diuen que la Història no es repeteix mai, però Catalunya sembla instal·lada en un bucle tràgic i aparentment irresoluble.
