El meteorit del sistema contra Trias

Fa unes setmanes el periodista Xavier Graset va entrevistar a TV3 ni més ni menys que el Centre de l'Univers en persona. Va anar al programa a vendre un llibret de poemes. Amb un llenguatge a mig camí entre el narcisisme i la grolleria, el Centre de l'Univers va desitjar que li caigués un meteorit al "puto viejo" de Trias. Tenint en compte que es tractava d'un delicte d'odi perfectament tipificat a l'article 510 del Codi Penal, el sistema podria haver actuat d'ofici a través de la Fiscalia (de fet, encara ho podria fer avui mateix). Però el sistema sap instintivament qui són els seus, i qui no. Gràcies a una decisió personal de Feijóo materialitzada per Daniel Sirera, i amb la imprescindible col·laboració dels comuns, Jaume Collboni és avui alcalde de Barcelona. El Centre de l'Univers forma part del sistema, i per això el sistema ha fet realitat el seu somni del meteorit. A través de tots els tentacles de l'Estat, el sistema s'inventà un dia comptes corrents de Xavier Trias a Suïssa, l'altre va llogar Manuel Valls per boicotejar Ernest Maragall i dissabte passat, finalment, creà la llefiscosa, sòrdida aliança, PP-Comuns-PSC.

El sistema sap molt bé qui pot amenaçar a la televisió pública i qui no; qui pot forjar determinades aliances electorals i qui no; qui pot ser condemnat i empresonat sense proves i qui no; qui es pot permetre el luxe de fer brometes pujades de to i qui no; qui pot tenir amistats amb narcotraficants i qui no; qui pot defraudar a Hisenda i qui no; qui pot col·locar la seva cunyada i el seu cosí segon al Tribunal de Comptes i qui no. "A Mas li aniria bé que l'afusellessin", va dir Miguel Ángel Rodríguez l'octubre del 2014. L'Audiència Provincial de Madrid va dictaminar el 2016 que això no era un delicte d'odi. El nas de pallasso, en canvi, sí que va portar Jordi Pesarrodona a ser imputat pel mateix delicte. Però el que millor sap el sistema és qui pot guanyar unes eleccions, i qui no. És llavors quan el meteorit cau sobre el cap del "puto viejo" de Trias o sobre el d'un candidat de Bildu al País Basc o a Navarra. I tant, si cau...

Al sistema li importen un rave les patètiques guerres culturals de Vox o les mesures més agosarades que ha pres Podem. Li és absolutament igual si en una ciutat de la mida de Girona mana un militant de la CUP, del PSC o del PACMA, o si a Ripoll governa l'extrema dreta o l'extrema esquerra. El que no tolera el sistema és que s'arribin a qüestionar tres coses: a) la unitat d'Espanya (en un sentit nacional i essencialista, no constitucional); b) la precarietat irrisòria dels seus símbols; c) la corrupció estructural, inevitable, associada a la radialitat o a la neoradialitat (és a dir, a l'Estat autonòmic entès com una mena de taifes obligades a pidolar o a fer trampes). Això vol dir, ras i curt, que l'alcaldia de la capital de Catalunya, o la de la capital del País Basc, mai no estarà en mans d'un independentista. Mai. Poden estar controlades sense cap problema per una activista antisistema com Ada Colau, i no passa res; però aquest és el límit. Això també vol dir, en segon lloc, que la monarquia derivada d'una decisió del general Franco que es va escenificar el 22 de juliol del 1969, no es pot qüestionar. Brometes les que vulguin, però aquí hi ha un altre límit no negociable: qui desitgi que li caigui un meteorit a algun "puto viejo" amb corona se la juga de debò. En tercer lloc, facin el que vulguin però no toquin la maquinària legal i administrativa que fa que Madrid sigui alguna cosa més, molt més, que la capital d'Espanya (una mica ingènuament, Díaz Ayuso ho admet sense ruboritzar-se). Què és un delicte? En l'època de la Gran Corrupció al País Valencià o a les Balears el sistema no va actuar fins que la situació fou tan exagerada, tan esperpèntica, que anava contra la –diguem-ne– "corrupció normal".

Per acabar, una matisació important. El sistema no és el PP, ni el PSOE, ni la suma del PP i del PSOE, ni els bancs, ni les grans constructores, ni el sistema judicial, ni la suma de tot plegat i dues dotzenes de coses més. No, en el cas d'Espanya el sistema consisteix essencialment en una inèrcia derivada d'haver volgut fer veure que entre les 23.59 h del dia 28 de desembre del 1978 i les 00.01 h del dia 29 del mateix mes i del mateix any es va esborrar de cop i volta un cop d'estat esdevingut 42 anys abans que havia causat mig milió de morts, i també es van evaporar màgicament els centenars de milers de militars, policies, magistrats, polítics i empresaris que van contribuir a fer que aquella gran festa de la cleptocràcia durés tant de temps.