El tribalisme ideològic d’Occident
De jove em vaig tornar curiós i d’adult radicalment curiós. D’acord amb l’afirmació d’Albert Einstein que “l’important és no deixar de fer-se preguntes; la curiositat té la seva pròpia raó d’existir”, vaig intentar conèixer totes les idees possibles.
He estudiat textos religiosos: des de la Bíblia fins a l’Alcorà, passant pel Llibre de Mormó i els principis d’Odinani, la religió panteista del poble ibo de Nigèria. He llegit filosofia política, des de The River War de Winston Churchill fins al Manifest comunista de Karl Marx. He llegit llibres considerats com els capdavanters del pensament d’esquerres i també els referents intel·lectuals de la dreta.
De tant en tant em trobo defensant idees contradictòries i incommensurables, però la majoria de vegades arribo a situar-me al centre: un terreny fèrtil que em permet valorar plenament la complexitat de la condició humana, entendre la substància d’idees diferents i captar per què els altres poden compartir-les. Sempre estic obert a la possibilitat de canviar d’opinió.
Precisament per això vaig tenir una sorpresa tan gran durant les meves primeres setmanes als Estats Units. En un acte a la Universitat de Michigan, una multitud intimidava i escridassava un orador afroamericà. Jo no ho entenia: per què el públic no l’escoltava? La resposta que em van donar –les opinions de l’orador eren “problemàtiques”– s’ha anat repetint com un eco durant els mesos i anys posteriors. Les veus de diversos oradors han acabat apagades, atacades i silenciades en algunes plataformes dels EUA. A internet ha arrelat aquesta “cultura de la cancel·lació”.
Sovint els que s’encarreguen de silenciar els altres ni tan sols són conscients que les seves opinions no són gens coherents amb els valors que diuen defensar. Comentaristes que protestaven amb vehemència contra les vulneracions de la llibertat d’expressió a les xarxes socials després demanaven que es prohibissin obres que titllaven de “llibres sobre la diversitat, l’equitat i la inclusió” o d’“antiamericans”. El mateix equip de Twitter que havia censurat un president nord-americà en exercici va demanar al govern nigerià que, en nom dels drets humans, aixequés la prohibició d’aquesta xarxa.
Crec que aquestes accions i reaccions contradictòries són el resultat d’un malestar social que ha anat creixent durant aquesta última dècada: una falta radical de curiositat. És, en essència, la por a les idees.
Les cultures premodernes acostumaven a tenir creences supersticioses sobre les altres. Hi havia comunitats dividides només per un riu que es pensaven equivocadament que a l’altra banda hi havia caníbals. Els europeus, al començament, van donar credibilitat al mapa de l’Àfrica fet per Sebastian Münster al segle XVI, segons el qual els ciclops eren els ocupants que dominaven l’oest d’aquest continent. L’alfabetització massiva va contribuir clarament a dissipar aquestes idees amb el pas del temps, però sembla que ara ha tornat un sistema de creences basat en prejudicis semblants, sobretot a Occident. Consisteix en una divisió del món basada en l’alteritat. Arribats a aquest punt, el lector potser es pregunta de quina banda estic: de la d’un activista d’esquerres o de la d’un reaccionari antiwoke? Si una idea meva resulta provocadora, ¿per què m’han d’encasellar per força segons una categoria tan binària, tan injusta com si m’haguessin de considerar un caníbal o un ciclop?
Aquesta tendència reflecteix un instint tribal. És cert que els humans acostumen a desenvolupar afinitats tribals per adaptar-se a una comunitat. S’adhereixen a determinades idees acceptades per la tribu i troben la manera de mantenir-les aïllades. Quan les idees estan protegides de l’escrutini públic, esdevenen sagrades i creix la por inconscient que algú planti cara a aquestes veritats de la comunitat. Una tribu oblida que els constructes humans són fal·libles i que la millor manera d’enfortir una idea és contrastar-la amb altres idees. Aquesta sacralització és el principal motiu que porta les societats modernes a disgregar-se en una polarització perillosa i destructiva.
I no es tracta només d’una qüestió de tensions culturals a les democràcies liberals: sabem que les dictadures, els cultes i els sistemes repressius de tota mena castiguen la dissidència per mantenir l’hegemonia ideològica o política. Per la seva pròpia naturalesa tenen una por profunda a les idees.
La millor manera de distanciar-se de la fascinació del tribalisme ideològic és adoptar el que jo anomenaria un pensament provisional. Consisteix en una gran amplitud de mires que englobi tant l’àmbit moral com el polític, i gràcies a la qual puguem canviar en tot moment de supòsits, sense cap lligam amb una ideologia o dogma. És, sens dubte, una posició difícil de mantenir. En realitat, gran part del que he llegit m’ha fet sentir incòmode o m’ha semblat insultant per als africans. Tot i així, entrar en contacte amb idees desconegudes, desagradables o reprovables no vol pas dir que hagi de caure sota la seva influència. La lectura de Marx no em va convertir en comunista, ni el Llibre de Mormó em va convertir en mormó.
També entenc que la gent necessiti certeses, tenir unes conviccions. És evident que no estar segur de res és una posició ideològica més complicada fins i tot que el pensament provisional. Però també és possible tirar endavant sense respostes; és a dir, no tenir por de la incertesa. Trobem motius per a l’optimisme en el nombre creixent de persones que es consideren agnòstiques, que no estan segures de l’existència de Déu. Viure bé sota el pes d’aquest interrogant fonamental, obert a nous pensaments i opinions sobre aquest tema, és una característica de la mena d’humilitat intel·lectual que defenso.
Els efectes que això tindria en els éssers humans, la veritable empatia amb els que mantenen diferents punts de vista, s’afegirien sens dubte als que aportaria a la societat: un pensament col·lectiu capaç de matisar els problemes complexos i de corregir el rumb quan les coses no rutllen. Potser és l’única manera de salvar la societat moderna de les creixents fractures causades per una insidiosa por a les idees.
Copyright The Economist
