La tribu i els seus vells
Sembla que Ramón Tamames, de la mà de Vox, farà 'bolos' per algunes places de la política espanyola. És difícil imaginar més befa de la que s’ha abocat damunt de la figura del famós economista. Amb més o menys raons, els líders d’opinió espanyols –sobretot del centre cap a l’esquerra, suposant que tot això existeixi– s’han esbravat sense contemplacions. Val a dir que el cas era suficientment estrafolari per jugar a escopetes del Ram. Però no en parlem pus, ja està quasi tot dit (a l’entendre d'un servidor).
I tanmateix no voldria perdre de vista aquest afer sense reparar en un fet que no ha tengut la consideració que –crec– es mereix. Partint del supòsit que el senyor Tamames devia ser ben conscient d’on es ficava, per què s’hi ha deixat endur de manera tan dòcil? Si s’ha fet tant d’escarni a qui s’ha deixat afalagar per un grup que políticament li és tan lluny, almenys li devem i ens devem la pregunta. Tots cometem errors en aquesta vida i no sempre hem sabut estar al lloc on la raó ens esperava. Potser és una qüestió de ser més eficients en la tria dels punts de vista des dels quals contemplem l’escenari i els comediants.
Tot plegat ens podria dur a pensar en un país que no sap reconèixer els mèrits dels sèniors perquè està sumit en un dia a dia apocalíptic, en el qual tothom s’esmerça a obtenir posicions de privilegi i prebendes de la democràcia espanyola. Però també conec vells comunistes carregats de mèrits, catedràtics en diverses rames ja retirats, homes i dones enriquits per l’experiència i que haurien de ser ciutadans emèrits: perquè tenen la millor disposició a col·laborar en el progrés del país però no hi ha qui els escolti, ni tan sols qui s’hi interessi. Grans valors abandonats, amb una paga de jubilació discreta, al silenci, a l’oblit.
No és bo d’entendre que un país tan mancat de coneixement no acudeixi a les fonts de la saviesa que ragen en el seu territori. Desconeixedors de l’herència rebuda, ignoram interessadament tot el que ens podria transformar, a l’espriuana manera, en gent “neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”. El pas dels millors per la pell de brau no deixa empremta. En morir, i ja abans, els savis de la tribu desapareixen en les boires denses de la nostra ignorància. Atesos acuradament –no cal arribar a fer-ho reverencialment–, potser la vellesa seria més assossegada, sense tants de desvaris ni episodis de patetisme irremeiable.
