Tripartit i sociovergència són possibles

Preguntada a TVE per Mònica López, la candidata dels comuns a la presidència de la Generalitat, Jèssica Albiach, va admetre obertament (i va donar-hi suport) la possibilitat que es formi un tripartit de forces d’esquerres entre ERC, el PSC i En Comú Podem si els resultats de les eleccions del 14-F, del 30 de maig o de quan sigui ho permeten. S’agraeix que Albiach es pronunciï amb aquesta claredat, en contraposició amb el joc permanent de les negacions que emeten els altres socis potencials d’aquesta aliança de govern: ERC insisteix que és “impossible” que ells arribin a cap acord per governar Catalunya amb el PSC/PSOE del 155, mentre que els socialistes no deixen de dir, sempre que hi ha ocasió, que és igualment “impossible” que ells pactin mai amb partits que vulguin rompre la legalitat constitucional vigent, és a dir, amb independentistes.

A Mallorca hi ha una dita que diu que tot és possible, tret que la perdiu torni col. A aquestes altures ja hauríem de tenir clar que, en política, no hi ha res que sigui impossible, i que la pregunta davant de qualsevol possibilitat no és si és o no possible, sinó la clàssica cui prodest?, a qui beneficia?. ¿És possible que ERC arribi a un acord amb PSC i En Comú Podem si d’aquesta manera assoleix la presidència de la Generalitat? Diguem que, en tot cas, no és impossible. L’exemple més significatiu que ho demostra és Sant Cugat, tot i que en aquest cas es tracta d’un tripartit d’esquerres amb la CUP.

De la mateixa manera, i en el seu cas no per conquerir la presidència de la Generalitat sinó per mantenir-la, Junts per Catalunya pot perfectament arribar a un pacte de govern amb el PSC, si les sumes ho permeten. El precedent que exemplifica aquesta hipòtesi és prou contundent: el govern de la Diputació de Barcelona. És cert que JxCat manté un discurs més obertament bel·ligerant contra els socialistes i que des de la formació es repeteix la idea d’arribar a aliances només amb altres forces “nítidament independentistes”, però arribat el cas sempre hi ha altres opcions. I la sociovergència és una opció ja coneguda i perfectament vigent.

Ni tripartit ni sociovergència es poden descartar. Encara existeixen altres possibilitats, naturalment: l’independentisme concorre a les eleccions segurament massa convençut de la seva força i de la famosa resiliència del seu electorat. Però el cert és que han posat tant a prova la paciència de la ciutadania que les sorpreses també es fan imaginables: per exemple, un pacte entre comuns i socialistes amb el suport extern d’alguna altra o altres forces unionistes per deixar l’independentisme fora del govern de Catalunya. Aquesta opció és numèricament més difícil, però no impossible d’imaginar. Però tornant al que dèiem, vist el deteriorament a què han arribat les relacions entre els republicans i els convergents i postconvergents, almenys tinguem clar que res no és impossible.

Sebastià Alzamora és escriptor