Triple empat amb guanyador
De molt jove li vaig sentir o llegir a l’historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte una frase que, per la seva lucidesa, em vaig guardar a la butxaca. Deia Ainaud que la relació entre Catalunya i Espanya era un empat d’impotències: la impotència històrica del poder espanyol d’acabar amb la diferència catalana, i la impotència de Catalunya de treure’s de sobre el poder espanyol. Probablement, Ortega y Gasset pensava en el mateix quan va formular allò de la “conllevancia” com a única estratègia possible davant de l’irresoluble “problema catalán”. Seríem, doncs, davant d’una relació basada en la resignació, on cap de les parts és mai feliç.
(Jo hi afegiria que la relació es basa també en una manca de legitimitat històrica –és pertinent preguntar-se si sense les violències de 1640-1659, 1705-1714, 1936-1939, i la d’octubre del 2017, Catalunya seria avui part d’Espanya– i també en una manca de consentiment molt actual, donat que la llei que fixa l’autogovern de Catalunya i la relació amb l’estat espanyol, és a dir l’Estatut vigent, no és la que va votar el poble, sinó la modificada a posteriori pel Tribunal Constitucional, cosa que sembla que la classe política i l’opinió publicada han oblidat completament tot i ser una anomalia democràtica greu).
Però hi ha una tercera impotència que cal afegir a l’anàlisi perquè no quedi coixa, que és la de les elits polítiques i econòmiques de Catalunya per manar a Espanya. Crida l’atenció, perquè passa poques vegades, que la primera regió industrial, primera regió exportadora i primera regió contribuïdora fiscal d’un estat tingui una presència tan escassa en les sales de comandament de l’estat en qüestió. Tan escassa i, sobretot, tan innòcua des del punt de vista de l’interès propi. Els poders de l’Estat, tant els formals com els informals, estan hegemonitzats per l’Espanya castellana. Catalunya no mana a Espanya. Catalunya protesta, Catalunya rondina, de vegades Catalunya influeix, però Catalunya no mana. Mana Castella, o si ho prefereixen, la gran Castella, entesa com tots aquells territoris d’identificació nacional única i coincident amb l’espanyola. L’estat és seu.
Que Catalunya no mana es podria demostrar per diversos mètodes, com ara llistar el lloc de naixement de les 500 persones clau de l’estat profund, és a dir les estructures que no canvien amb l’alternança política. Però també es pot comprovar aplicant el sentit comú a la simple observació dels fets. Una Catalunya que manés –parlo en termes estrictes de poder regional–, rebria una inversió pública proporcional a l’esforç fiscal que fa. Barcelona estaria connectada amb València amb alta velocitat (són la segona i la tercera ciutat d’Espanya!), el corredor mediterrani estaria fet des dels anys 90 per facilitar les exportacions, Rodalies funcionaria normal, faria dècades que el Port estaria connectat amb la frontera amb ample europeu, i la llengua catalana no hauria de témer els tribunals del propi estat. Coses molt bàsiques, que no tenen res a veure amb un programa independentista, sinó amb el sentit comú.
Aquesta ha estat i és la impotència de les elits catalanes: la incapacitat de manar a Espanya o, si això era demanar-los massa, la incapacitat de fer-se respectar. No és que no hagin actuat com a classe dirigent nacional catalana, és que tampoc se n’han sortit com a lobi de defensa dels interessos regionals més elementals. 50 anys després de la mort de Franco, i 24 anys després del profètic article de Pasqual Maragall –“Madrid se va”, diari El País, 26 de febrer del 2001–, podem afirmar que, efectivament, Madrid se n’ha anat, i que ho ha fet davant la passivitat, la incompetència i/o la complicitat de les nostres insignificants elits que, per a més inri i amb un cinisme irritant, ara culpen de tots els mals l’única reacció –desesperada, sí– que s’ha produït a Catalunya contra la residualització del país: el procés independentista. Procés que no hauria començat mai si, abans, ells haguessin fet la seva feina mínimament bé.
L’empat d’impotències, doncs, no és doble, és triple. La del poder espanyol que no pot esborrar la diferència catalana, la de Catalunya que no és capaç de treure’s de sobre l’estat espanyol i viure’n al marge en llibertat, i la de les elits catalanes que no són capaces d’exercir poder a Espanya a favor dels interessos regionals bàsics de Catalunya. Hi ha un matís, però, que ajuda a entendre que aquest és un triple empat amb guanyador: l’estat profund espanyol ha fracassat en el seu programa de màxims (esborrar Catalunya), però no en el de mínims (mantenir-la dins del mapa, subordinada i pagant). En canvi, Catalunya ha fracassat en el programa de màxims (la independència) però també en el de mínims (fer-se respectar). Al nostre país, doncs, ningú està en condicions de donar lliçons. Ningú.
