La triple jornada laboral
De vegades em fa l’efecte que els feminismes, al nostre país, s’han centrat molt a descobrir autores d’altres sistemes culturals (sobretot franceses o de l’àmbit anglosaxó, quasi sempre blanques) i han deixat de parar l’atenció que potser s’haurien merescut referents que pensaren, escrigueren i formularen les seves tesis i reivindicacions en català. Tal vegada és per això que una de les idees més brillants que he sentit a l’hora de denunciar les desigualtats de gènere en l’àmbit cultural ha passat massa vegades desapercebuda.
Se’n fa ressò Maria Mercè Marçal (referent indiscutible del feminisme català, aquest potser sí que conegut) a Sota el signe del drac (2004), un recull de proses crítiques que fa pocs anys va reeditar Comanegra amb una edició a cura de Mercè Ibarz: és la noció de “triple jornada de treball de la dona escriptora” que Maria Barbal va fer constar en una entrevista. Aquesta consisteix en la diversitat de càrregues que recauen en les dones escriptores dins el sistema patriarcal des de la incorporació massiva de les dones a l’esfera laboral des de mitjan segle XX. Això és: la tasca de cures que tradicionalment havien desenvolupat les dones, en primer lloc; la feina a mitja jornada o a jornada completa a què varen accedir de manera generalitzada ja fa dècades, en segon lloc, i, en tercer lloc, les hores robades, esgarrapades, a l’escriptura. I aquí hi ressona, és clar, la “cambra pròpia” de Virginia Woolf, amb el matís que l’escriptora de què parlava Woolf al seu assaig també reclamava una pensió anual de cinc-centes lliures a l’any per poder-se dedicar a escriure exclusivament.
El darrer estudi Escriure en català (2023) sobre la situació professional dels escriptors i traductors en la nostra llengua, publicat el passat mes de desembre per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), aporta dades més qualitatives sobre aquest biaix. Per exemple, en el gest (de seguretat) de començar a escriure: només un 9% de les dones inicia la seva activitat abans dels vint anys, mentre que el 19% dels homes ho fa en aquesta edat. També pel que fa a la visibilitat de les traductores: un 58% dels noms de les traductores apareixen a la coberta, mentre que en el cas dels homes és un 64%. També reben menys ajuts a la traducció: un 26,9% en el cas de les dones, enfront del 37,3% dels homes que n’han percebut qualque vegada.
A aquestes dades, relatives a les condicions de treball en la tesi de Barbal i de caràcter més qualitatiu en l’estudi esmentat, són només la base de molts dels greuges que les autores literàries pateixen encara avui, i s’haurien de sumar a les possibles discriminacions creuades de què cada autora pot ser objecte: pens en les dones racialitzades, en les dones trans, pens en les dones de classe baixa i en les que escriuen, com totes les nostres escriptores, en una llengua minoritzada. Aquest vuit de març, i durant tot l’any, la meva preocupació es troba amb elles. També el meu plaer lector.
