Escriptor i traductorHonoré de Balzac va ser un personatge singular però sobretot un escriptor extraordinari. Aquest grafòman addicte al cafè -escrivia compulsivament al costat d’una tassa fumejant i armat amb una bata- va crear una obra prolífica i ambiciosa que marcaria l’evolució del que acabaria erigint-se com a ficció moderna. La seva escriptura ha marcat generacions i generacions de persones. Penso en Stefan Zweig, que li va dedicar una escepcional biografia novel·lada, o en Dai Sijie, que gràcies a ell va trobar un bell refugi durant els anys més foscos de la revolució cultural de la Xina de Mao.
Ara l’exquisida col·lecció Quid Pro Quo, que té un disseny deliciós i l’encerta sempre amb una tria de títols tan encertada que és difícil resistir-se al seu catàleg, publica un novel·la breu de Balzac que és simplement meravellosa: Gobseck. L’usurer. En efecte, es tracta de la història d’un prestador inclement, però no és només això, ja que Balzac era un expert a trencar les expectatives del que un relat semblava que ens oferia en un principi. La narració comença un cop acabada una festa i el jove i exitós Derville vol explicar una història a Camille, filla de la vescomtessa Grandlieu. El que sembla una pura anècdota s’anirà desplegant com un concert de nines russes per assolir una clau moral que resoldrà un conflicte molt tèrbol i marcarà el naixement d’un nou destí.
El ritme és àgil, més que això, trepidant, i per això enganxa. És difícil no voler acabar la lectura un cop començada. Sense cap mena de dubte, Honoré de Balzac va entendre molt bé que en la claredat i la seducció narratològica hi havia el futur de l’escriptura. Segurament Italo Calvino devia tenir molt clares les lliçons del francès quan va comentar, en un instant de profecia, que la lleugeresa ben entesa seria un dels fonaments de la literatura del nou mil·lenni. Fa poc el volum Tal qual de Paul Valéry, traduït excel·lentment per Antoni Clapés a l’editorial Adesiara, ens ha recordat que l’escriptura ha de ser lleugera no com una ploma sinó com un ocell.
La prosa de Balzac flueix finíssima, i les descripcions esdevenen minucioses, sorprenents i de fonda economia de recursos: amb pocs mots la caracterització dels personatges arriba a ser plena, absoluta. Gobseck és un personatge literari formidable. Contemplem la seva grandesa però també les seves misèries definitives, i sempre amb un alè de revelació constant. En un determinat passatge, ofereix un discurs sobre l’or, el poder i l’essència de la humanitat i quin és el seu paper en ella. Les seves paraules impressionen tant que podrien ser un grandíssim monòleg de qualsevol obra shakespeariana.
La traducció de Marta Marfany és fantàstica. Ja sé que no està gaire de moda dir que una traducció llisca, perquè una traducció ha de fer més que lliscar, ha de ser fidel a l’original i no ha de simplificar-lo, però és que realment no es llegeix, es devora. Així Marfany s’afegeix, amb glòria pròpia, a la llista de bèsties de l’aventura de traduir que al llarg dels anys ens han prodigat en volums balzaquians: des d’Anna Casassas fins a Manel Ollé passant per Melcior Comes o Maria Bohigas, entre d’altres.
En conclusió, tant en Gobseck. L’usurer com en la resta de la seva bibliografia portentosa que integra el cicle de la Comèdia humana, Honoré de Balzac és capaç de caçar l’esperit i l’essència del món, sempre amb una visió personal molt ambiciosa i amb una considerable finesa irònica. No em fa basarda afirmar rotundament que aquesta obra ens interpel·la com si hagués estat escrita avui mateix. L’acte de llegir i rellegir Balzac ajuda a conservar la fe en la literatura: un art ben travat per explicar històries atraients que ens fascinin amb furor durant molt de temps.
FITXA DEL LLIBRE
Gobseck. L’usurer
Honoré de Balzac
Traducció de Marta Marfany Simó
Quid Pro Quo
78 pàg. / 14 €