Una truita d’ous nials (obsolets)
Entre l’ampli ventall de mesures que anunciava la presidenta Armengol en el Debat de Política General, n’hi havia una que fa referència a una partida de 10 milions d’euros per comprar “establiments turístics de baixa categoria i locals de turisme d’excessos, a fi d’eliminar-ne les places i l’oferta, i afavorir la regeneració d’espais”. Es reprèn la idea dels “esponjaments” de dècades enrere (fent abstracció del cas aïllat de l'hotel Mar i Pins de Peguera (2010), enguany fa vint anys de l'última demolició d'un hotel a Mallorca). Notícia excel·lent.
També existeix l’antecedent, recent, de l’Ajuntament de Barcelona, que ha desenvolupat un programa d’adquisició d’establiments, en planta baixa i amb accés directe des del carrer, per dinamitzar econòmicament barris en crisi o en fase de degradació. Una i altra proposta fan pensar que s’està reformulant el paper de la iniciativa pública en la rehabilitació d’àrees d’activitat econòmica i comercial en decadència, a través de programes d’actuació publicoprivats. A les Illes Balears, el tema faria referència, principalment, a les zones turístiques anomenades de “primera generació”. Quan el mercat genera certs tipus residus, el millor és que la iniciativa pública en propiciï el reciclatge per evitar que models desfasats s‘eternitzin.
Aquest seria el context general en què ens endinsarem els propers anys i que adquirirà una gran dimensió quan el govern de l’Estat aprovi el Projecte Estratègic per a la Recuperació i Transformació Econòmica (PERTE) del sector turístic espanyol que, sens dubte, afectarà diferents àrees tensionades de les Balears. Llavors, serà necessari tenir clar l’objectiu final de la transformació i l’estratègia a seguir, els criteris on consolidar-la i els rols dels agents que hi intervinguin, els paràmetres de la governança global i la corresponsabilitat social i empresarial. No convé repetir fracassos anteriors.
Mentrestant, quan la cosa no ha fet més que començar, immediatament després d’anunciar-se la mesura al Parlament, han sorgit les primeres queixes d’empresaris –propietaris d’establiments de gamma baixa– pel que fa a estrelles –reivindicant el seu paper. No sense certa raó, ja que no és del tot correcte assimilar “les baixes categories” amb l‘oferta sobrant o no desitjada. De fet, les fotografies de disbauxa extrema en plena pandèmia que escandalitzaren governs europeus i el macabre rànquing del balconing estarien relacionades majoritàriament amb establiments de tres i quatre estrelles (alguns d’ells ponderats com a exemples de “beatífica reconversió” privada).
L’oferta que suporta el turisme d’excessos, el qual té interès a suprimir el Govern (Decret llei 1/2020, de 17 de gener, contra el turisme d'excessos per a la millora de la qualitat en zones turístiques), està més relacionada amb males praxis empresarials (inclosos operadors turístics) que amb la categoria dels establiments, la qual podria representar, en tot cas, una mena de “factor de risc”. Es fa imprescindible objectivar el tema i definir el concepte d’obsolescència en el món del turisme. Assimilar-la simplement a la categoria d’estrelles no és prudent, ni convenient, si es vol evitar un debat estèril, molt de moda, entorn d’una suposada “pulsió elitista” en la reconversió turística i el decreixement de l’oferta.
Dies enrere, un destacat empresari (compromès de veritat en polítiques de circularitat), en un acte públic, justificava la sobreocupació i sobreexplotació en el sector turístic per l’excessiva pressió fiscal (?) a la qual estaven sotmeses les empreses. No era la primera vegada que havia escoltat plantejar el problema en termes similars. Més enllà de l’inversemblant, darrere la idea apareixen tres factors reals i quantificables que permeten (juntament amb altres) anar objectivant l’obsolescència: la sobreocupació, la sobreexplotació i el compliment de les obligacions fiscals. És evident que una activitat empresarial que, en el seu funcionament normal, no produeix beneficis suficients per pagar els impostos corresponents hauria arribat a un grau d’obsolescència greu.
Des del Col·lectiu Alternatives –un laboratori de pensament d’esquerres– i el Fòrum de la Societat Civil s’ha estat plantejant la necessitat de crear un índex d'obsolescència que permeti objectivar les polítiques de transició en el sector del turisme. Capítols com l’estacionalitat (mesurament dels dies d’obertura anuals dels establiments en relació amb la mitjana de la zona), l’emissió de gasos d’efecte hivernacle segons uns objectius establerts, les condicions laborals a les empreses, la situació envers la igualtat de gènere, la producció de residus, la utilització d’energies renovables i mesures d’estalvi energètic, el grau del compliment dels diferents ordenaments legals... són tots factors mesurables que, entre altres i en conjunt, podrien integrar un índex d’obsolescència operatiu i objectivable.
“La regeneració d’espais” i “la transició ecològica” que conté el discurs del debat de la comunitat, i que haurien de formar part d'un procés de transició cap a un model econòmic més diversificat i equilibrat, inevitablement condueixen a escenaris de decreixement i de contenció. Noves fórmules de treball i nous reptes. Cal tenir els instruments adequats per concitar al voltant el màxim reconeixement social possible, no deixar exclosos per les vores del camí, ni prendre mal innecessari. Energia per a la desconstrucció, amb tota la il·lusió per crear un temps nou, són els signes del moment.
Celestí Alomar és geògraf
