Trump: és culpa dels demòcrates

El resultat de les eleccions presidencials als Estats Units és més una derrota dels demòcrates que un triomf de Donald Trump. Els demòcrates no han perdut perquè el president Joe Biden es mantingués en la cursa massa temps ni perquè Kamala Harris no estigués prou qualificada per al càrrec, sinó perquè fa temps que estan perdent la classe treballadora i no han sabut recuperar-la.

Amb les seves postures favorables a la disrupció digital, a la globalització, a la immigració a gran escala i a les idees woke, el partit fa molt de temps que va deixar de ser la casa dels treballadors nord-americans. Avui és més probable que voti pels demòcrates un graduat universitari que un treballador manual. Als Estats Units, com en altres llocs, si el centreesquerra no se centra més en els treballadors la democràcia en sortirà danyada.

Tot i que els demòcrates havien guanyat algunes eleccions anteriors amb el suport de Silicon Valley, de les minories, d'alguns sindicats i de la classe professional qualificada de les grans ciutats, això no ha estat mai una estratègia sostenible. És una coalició que repel·leix la classe treballadora i la classe mitjana de gran part del país, sobretot de les ciutats petites i del sud. El problema ja era evident després del 2016, i és una de les raons per les quals el 2020 Biden va adoptar una estratègia industrial orientada als treballadors.

L'economia de Biden va funcionar per a la classe treballadora, perquè va crear ocupació i va enfortir la base industrial nord-americana. Hi va haver un ràpid creixement dels salaris més baixos, i es van adoptar polítiques una mica més properes a l'opinió dels treballadors nord-americans en temes com la immigració, el proteccionisme, el suport als sindicats i la inversió pública. Però l'aparell del partit (sobretot els activistes educats que estan concentrats a les ciutats costaneres pròsperes) mai no va internalitzar les preocupacions culturals i econòmiques de la classe treballadora. En comptes d'això, moltes vegades semblava que els demòcrates els estiguessin sermonejant o amonestant.

Per comprendre la relació entre els demòcrates i els treballadors nord-americans jo proposo aquest experiment: ¿Si un membre de l'elit demòcrata es trobés un dia atrapat en una ciutat desconeguda, preferiria passar les quatre hores següents parlant amb un treballador estatunidenc de l'Oest Mitjà amb títol de secundària o amb un professional mexicà, xinès o indonesi amb títol de postgrau? Cada cop que faig aquesta pregunta a col·legues i amics, tots donen per fet que el segon.

Al principi, amb el seu èmfasi en la classe mitjana i el patriotisme, semblava que Harris estava disposada a abordar aquest problema. Potser un esforç autèntic i creïble per recuperar els treballadors l'hauria fet guanyar. Però, al final, la campanya es va centrar en els temes preferits de la base electoral demòcrata. L'intent més gran d'ampliar la coalició va ser fer servir Liz Cheney (una excongressista republicana desterrada del seu partit) per atraure les dones de les perifèries urbanes amb la qüestió de l'avortament. Però per important que sigui la llibertat reproductiva, no era un tema amb el qual es podia conquerir la classe treballadora, i en particular els treballadors homes.

Pel que fa a l'economia, els demòcrates poden parlar d'oportunitats i llocs de treball fins a quedar-se sense alè, però mentre no es distanciïn de l'elit tecnològica i de l'elit mundial dels negocis les seves paraules no es convertiran en una agenda real orientada als treballadors (i aquests no es deixaran enganyar). Ara que (irònicament) fins i tot Silicon Valley comença a abandonar els demòcrates, no hi ha millor moment per canviar de rumb.

Però la redirecció serà difícil, amb el Partit Republicà de Trump i J.D. Vance convertit en el refugi dels treballadors (sobretot els de les ciutats industrials i petites) i amb les elits demòcrates tan culturalment desconnectades dels treballadors i de gran part de la classe mitjana.

La gran tragèdia és que, tot i que l'agenda de Biden havia començat a poc a poc a beneficiar els treballadors (demostrant així que la globalització i l'augment de la desigualtat no són forces de la naturalesa imbatibles), és gairebé segur que les polítiques del pròxim govern seran favorables als plutòcrates. Cobrar alts aranzels als productes xinesos importats no repatriarà llocs de treball, i no ajudarà gens a mantenir la inflació controlada. Tot i que les polítiques pandèmiques de Biden (sumades a les mesures d'estímul de Trump) van atiar la inflació, la Reserva Federal dels Estats Units va aconseguir restablir l'estabilitat de preus. Però si Trump, buscant augmentar la seva popularitat, la pressiona perquè abaixi encara més els tipus d'interès, podria passar que la inflació es reactivés.

A més, és probable que el suport de Trump al sector cripto permeti més estafes i bombolles i no beneficiï els treballadors i els consumidors nord-americans. Les rebaixes d'impostos promeses beneficiaran principalment les grans empreses i les cotitzacions borsàries, i si generen inversions es concentraran en el sector tecnològic i l'automatització.

En un pla més general, la política tecnològica dels pròxims quatre anys pot resultar desastrosa per a la classe treballadora. L'important decret llei sobre IA de Biden només era un primer pas. Sense una regulació adequada, aquesta tecnologia no només causarà estralls en moltes indústries, sinó que també facilitarà la manipulació generalitzada de consumidors i ciutadans (només cal mirar les xarxes socials), i el seu veritable potencial com a eina amb capacitat per ajudar els treballadors no s'explotarà. Amb el seu suport a les grans empreses i als inversors capitalistes de Silicon Valley, l'administració Trump reforçarà la tendència cap a l'automatització substitutiva de mà d'obra.

Un altre gran risc per a la classe treballadora és l'amenaça de Trump a les institucions dels Estats Units. No és cap secret que debilitarà encara més les normes democràtiques, introduirà incertesa en la formulació de polítiques, aprofundirà la polarització i soscavarà la confiança en institucions com els tribunals i el departament de Justícia (que intentarà fer servir en benefici seu). En un primer moment, aquesta conducta no provocarà un desastre econòmic, i fins i tot pot fomentar algunes inversions de les seves empreses favorites (incloent-hi la indústria dels combustibles fòssils). Però a mitjà termini (diguem, uns deu anys), l'afebliment de les institucions i la pèrdua de confiança pública en els tribunals afectaran la inversió i l'eficiència.

Aquestes debilitats institucionals sempre suposen costos econòmics, i poden acabar sent realment desastroses en una economia dependent de la innovació i de tecnologies avançades i complexes, que requereixen més suport contractual, confiança entre les parts i fe en l'estat de dret. Sense una regulació dirigida per experts, gran part de l'economia (des de l'atenció mèdica i l'educació fins al comerç electrònic i els serveis al consumidor) acabarà inundada de productes de baixa qualitat.

Amb una economia que ja no pugui fomentar la innovació i el creixement de la productivitat, els salaris s'estancaran. Però fins i tot davant aquests resultats adversos, molts treballadors no tornaran amb els demòcrates llevat que aquests tinguin en compte realment els seus interessos. Això implica no només adoptar polítiques que donin suport als seus ingressos, sinó també parlar el seu mateix idioma, per molt aliè que pugui ser per a les elits costaneres que han portat el partit al naufragi.

Copyright Project Syndicate