Trump, Déu i les galtes de Musk
1. El relat de Donald Trump es pot resumir així: Déu m’ha elegit per fer dels Estats Units el país més gran del món (aquell que ho té tot), revertint així l’horrible traïció dels meus antecessors, entregats als enemics de la pàtria, i que l’han condemnat a una decadència imparable. El supremacisme i la missió divina: el redemptor escollit per Déu, que el va salvar de la miraculosa bala que va fregar-li l’orella en un acte electoral, es fa carn repetint a la presidència per redimir un país destrossat per les seves elits.
Hi ha espectacles miserables –i la presa de possessió de Trump ho va ser– i probablement el més sensat seria no perdre-hi ni un segon. Però es tracta del president de la primera potència mundial: un ridícul universal. Què passa als Estats Units –i al món– perquè es pugui donar una situació així? Un personatge sense cap sentit de la decència fa una exhibició de la incultura de l’or i la insolència, sense la més mínima pulsió de dignitat i de respecte als altres. Els continus girs de càmera cap a les galtes que sempre riuen de Musk ens duien al fons de la qüestió: els membres del club productor de la ignomínia, amb Bezos i Zuckerberg a primera línia. Aquests són els que manen, Trump és l’actor que els fascina perquè no té cap sentit dels límits, és a dir, del ridícul. I Musk culmina la festa amb la salutació nazi.
La llista dels 47 presidents dels Estats Units té de tot, i no està lliure de grans personatges, de buròcrates sense atributs precisos ràpidament oblidats i de pinxos de la història. Però el nivell de supèrbia, de frivolitat, de falta de respecte de Trump és de rècord. I, tanmateix, sembla que no es vulgui veure el nivell de l’amenaça.
2. Ja ha arribat el moment. Les democràcies liberals estan en perill. A una Europa en hores baixes es noten les ganes de relativitzar la gravetat del que està passant. Entre altres coses perquè les dretes preparen l’aliança amb les extremes dretes per posar-se en sintonia amb Trump i no volen soroll perquè s’imposi per la via dels fets consumats. El triomf de l’autoritarisme postdemocràtic als EUA és una anticipació del que vindrà aquí. Només cal mirar França i fins i tot Alemanya.
És cert que Meloni ha estat l’única representant europea al Capitoli. Sabem qui és l’escollida. Però com més desmesurades són les promeses de Trump, més creix l’adaptació. Des de sectors conservadors, hem començat a sentir dir que la realitat aturarà els deliris, que la mateixa societat americana el frenarà, que fins i tot hi haurà alguna resistència que el bloquejarà i que, al cap i a la fi, les coses mai acaben sortint com un s’ho proposa. Més que arguments són declaracions d’impotència i claudicació. La mateixa figura histriònica del president serveix com a coartada: no podrà estar sempre fent el seu espectacle d’insolència i vanitat, diuen. En el fons, és una actitud que no fa més que confirmar la sospita que algunes enquestes insinuen: que hi ha molta gent –fora dels Estats Units, també– que veu bé l’arribada de Trump. Per què? Doncs perquè s’ha estès al món una sensació de precarietat, de falta d’horitzons compartits, que el que trenca motlles pot acabar servint d’espantall per enganyar el personal i consolidar un canvi de sistema.
I amb tot això es passa de puntetes sobre el que fa de Trump un perill. El president reelegit és el ninot que un nucli de poder global utilitza en benefici propi per sotmetre la ciutadania reduint els espais del que és possible i posant el màxim d’instruments de control social al seu servei. Per això l’encerta el president Sánchez, una de les poques veus de l’Europa acomplexada i muda que es va sentir dilluns: “Estem veient la tecnocasta de Silicon Valley tractant d’usar el seu poder omnímode sobre les xarxes socials per controlar el debat públic i, per tant, l’acció governamental [...] i ens hi hem de rebel·lar”. Són pocs i molt poderosos –sovint enfrontats entre ells pel control del món–, però convençuts que la democràcia i les llibertats desafien el seu poder i impunitat. I de fet l’error d’alguns d’ells –Elon Musk al davant de tots– és la pulsió exhibicionista que els ha dut a ser part visible del cor d’acompanyament del president. Se’ls nota tant que es creuen omnipotents que s’han posat a la primera línia de tir. Potser serà la seva vanitat incontrolada, l’esperança: que el xoc entre grans petits homes acabi escombrant el deliri.
