Trump i la fi de la globalització

Donald Trump declara la guerra comercial per etapes. Des de l’ofensiva emocional i retòrica, el trencament de la confiança global i el tremolor borsari. El president dels Estats Units pretén reformar el comerç mundial des de la bilateralitat, en només 90 dies negociant amb 90 països alhora. En el mètode del caos trumpista, la reforma del sistema s’entoma des de la incertesa però amb excepcions, amb la pausa forçada d’una setmana negra que confirma la inestabilitat amb què es redibuixa l’ordre global. Entre tanta reculada i tanta contradicció retòrica, Trump ha tastat els límits de la seva invulnerabilitat. El poder de la imprevisibilitat trumpista encara té algunes línies vermelles: el vertigen provocat per la caiguda de la borsa i l’amenaça de recessió, i la constatació dels costos que els aranzels podrien infligir sobre aquells que l’han portat al poder; d’aquí les exempcions als productes tecnològics per no penalitzar la producció exterior dels gegants nord-americans. 

Però, després del Brexit (que vist avui sembla un primer assaig de butxaca), assistim a un altre desacoblament brutal en marxa, ara entre els Estats Units i la Xina. Washington i Pequín han passat del joc de la contenció mútua dels últims anys a un desafiament frontal que posa en qüestió tot el procés de reglobalització. Si l’administració Biden, en nom de la reindustrialització i la seguretat nacional, ja va mantenir molts aranzels de l'era Trump, especialment a la Xina, però també a la Unió Europea, ara les fractures d’aquest món hiperconnectat s’acceleren. 

Al port de Shanghai, centenars de contenidors de mercaderies que havien de sortir cap als Estats Units han quedat per carregar, mentre els seus propietaris busquen mercats alternatius. La guerra aranzelària entre Washington i Pequín no només trenca les dependències mútues sinó que obliga a repensar les aliances que uns i altres havien travat amb la resta del món durant les últimes dècades. Per això, Xi Jinping comença la seva pròpia gira asiàtica per reforçar llaços regionals, mentre Brussel·les entoma les seves negociacions amb Washington des d’una consciència de vulnerabilitat que l’empetiteix, malgrat que la UE és el primer soci comercial tant de la Xina com dels Estats Units, i que les relacions transatlàntiques constitueixen el bloc comercial més important del planeta. 

La Unió Europea és l’exemple més clar de com els Vint-i-set es divideixen internament quan es tracta de flexibilitzar la seva estratègia de reducció de riscos (de-risking) respecte a la Xina, però també quan es tracta d’intentar apaivagar les represàlies de l’administració Trump perquè hi ha un bon grapat de socis comunitaris que no volen malmetre la relació amb Washington per qüestions securitàries. El repte per a Brussel·les és com readaptar-se al nou escenari sense quedar atrapats en aquesta rivalitat estructural.

Bertrand Badie, professor emèrit de Sciences Po, a París, assegurava l’any 2019 que havia “començat el segon acte de la mundialització”. Després d’un primer acte de “construcció ingènua” post-Mur de Berlín, que va assimilar la globalització amb el neoliberalisme per construir un món concebut com un mercat marginalitzant la política i escombrant la protecció social, Badie apuntava a una presa de consciència de l’impacte que havia comportat aquesta interconnexió, que obligava a pensar en la reestructuració de les cadenes de subministrament per prioritzar la resiliència regional per sobre de la dependència global, però també el reconeixement dels costos polítics i socials que aquest creixement desigual havia deixat sobre una part important de la població. 

Ara, però, la ja famosa pissarra de Trump al Despatx Oval, amb una distribució arbitrària de països i impostos de duanes, actua com una esmena a la totalitat a un sistema que ja estava desacreditat i en ple replantejament. Actua també sobre la posició de privilegi que els Estats Units han ocupat en l’economia global, amb el dòlar com a moneda de reserva dominant. El primer ministre del Regne Unit, Keir Starmer, assegurava amb contundència que l’anomenat “dia de l'alliberament” de Trump marca el final d'una època. La globalització deixa pas a la fragmentació geopolítica i a una crisi de confiança brutal en un sistema imperfecte que ara fa aigües.