Trump i la llei del més fort
L’any 2005, davant un miler de persones que havien pagat per escoltar la seva conferència a Loveland, Colorado, Donald Trump confessava com li agraden “els perdedors”, perquè el fan sentir “magníficament satisfet” amb ell mateix. En poc més d’una hora, Trump va explicar de manera inconnexa la importància de la “venjança” com a política empresarial, i recomanava desconfiar de tot i de tothom, sobretot dels “bons empleats”, mentre s’esplaiava sobre com s’havia dedicat a fer la vida impossible a una antiga col·laboradora que no havia volgut fer servir les seves influències per ajudar-lo en un negoci. Tota una filosofia que després va recollir en el seu llibre El secreto del éxito. Trump ha fet de la venjança un dels motors del seu exercici del poder. Amb la mateixa frivolitat que acomiadava aspirants a emprenedors de telerealitat a principis dels 2000, ara aprofita la presidència per acomiadar els funcionaris del departament de Justícia que el van investigar, i per retirar la protecció a tres antics alts càrrecs de la seva primera administració que se li han girat en contra: John Bolton, Mike Pompeo i Brian Hook. La doctrina Trump està feta d'amenaces grandiloqüents i venjances mesquines.
Les primeres ordres executives firmades la mateixa nit de la presa de possessió testimonien molt més que el desig de ser poderós i la voluntat d’escenificar aquesta omnipotència amb l’aprovació de mesures incoherents. Són més un exercici de força que no pas de restauració de l’ordre i l’efectivitat. Una gesticulació política amb voluntat de refermar la nova doctrina imperant al Despatx Oval: Trump és fort amb els febles i pragmàtic amb els forts. Convertir els immigrants en el símbol del nou exercici del poder, desafiar els seus veïns llatinoamericans o Dinamarca, i pronunciar-se a favor de “netejar” Gaza i enviar els palestins a Egipte o Jordània retrata un president que converteix el menyspreu de la legalitat internacional i de la seguretat jurídica en la base del seu exercici del poder.
Durant la seva primera setmana a la Casa Blanca, Trump ha amenaçat Mèxic i el Canadà amb aranzels del 25%, que es començarien a aplicar a partir de l'1 de febrer; ha imposat aranzels del 10% a totes les importacions de la Xina; ha intimidat amb "alts nivells d'impostos, aranzels i sancions" contra Rússia si no acaba la guerra a Ucraïna; ha amenaçat Dinamarca amb aranzels si no cedeix el control de Groenlàndia, advertint que negar-li el dret a quedar-se amb l’illa és “un acte molt hostil” que posa en risc “la protecció del món lliure”; ha imposat sancions contra el Tribunal Penal Internacional de la Haia, i ha protagonitzat una crisi diplomàtica amb Colòmbia. Tota aquesta hiperactivitat està feta de retòrica hiperbòlica, però també d’utilització simbòlica d’algunes polítiques.
Durant l’administració Biden, Colòmbia ja va arribar a acceptar l’arribada de fins a 475 vols amb immigrants expulsats dels Estats Units. El mateix va passar a Guatemala, El Salvador, Hondures i Mèxic. Però ara la política de les deportacions s’enverina amb la voluntat de convertir-les tant en el símbol de l’anunciada mà dura de la nova administració com en la demostració de resistència dels països receptors de la intimidació pública. La unilateralitat i la coerció econòmica estan remodelant ràpidament la política exterior dels Estats Units per aconseguir qualsevol objectiu que Trump es proposi. És un exercici agressiu del poder econòmic dels Estats Units. Una força basada en esprémer al màxim les asimetries. Tot i que en la seva retòrica passa per alt que el Canadà, Mèxic i la Xina són tres dels socis comercials més importants dels Estats Units.
Estem davant d’una sacsejada global que capgira el vell ordre internacional, en un món en què la Xina adverteix sobre els perills de les guerres comercials i s’ofereix com a “país responsable, defensor de l’ordre internacional”, i en què la Unió Europea s’afanya a reforçar aliances amb el Sud Global mentre s’aferra a la idea errònia que el “pragmatisme” poruc la salvarà de les represàlies de Washington. La UE és conscient de la seva vulnerabilitat competitiva, tecnològica i securitària davant els Estats Units. Però, sobretot, és la seva feblesa política el que la converteix en un objectiu fàcil de la gesticulació intimidant de Trump.
Un antic ambaixador nord-americà, entrevistat aquesta setmana pel Washington Post, recorria als clàssics: “Els forts fan el que poden, i els febles pateixen el que els toca”, que venia a dir l'historiador atenès Tucídides. Però no ens enganyem. Trump no és un realista. És un president visceral i venjatiu. I és en aquests espais de vulnerabilitat on la distància entre el que diu i el que fa s’escurça.
