Trump, Musk i el fang

El triomf de Trump es podia preveure tant com la darrera DANA. Potser perquè el sentit comú no és el més comú dels sentits, dirien alguns. No obstant això, des d’una mirada sociològica, el sentit comú és allò que una societat defineix com allò normal o desitjable, d’acord amb un marc de referència compartit. Si aquest marc de referència es basa en la por o l’enveja del veïnat; a qüestionar els avenços i drets conquerits en el darrer segle; o a confondre la llibertat amb l’individualisme i l’egoisme, el sentit comú imperant ens condueix inevitablement a personatges com Trump. Cercam referents que canalitzin un malestar que a la vegada és alimentat pels despropòsits de personatges com ell, que encarna perfectament la fusió de poder econòmic i poder polític, amb Elon Musk com a la seva mà dreta. Mai no havia estat tan clar –si la democràcia és entre altres coses un sistema de representació– a qui representen els feixistes del segle XXI.

I sí, a Trump, com a Vox, els vota també gent humil, encara que ells treballin incansablement per defensar els interessos de les elits, que són ells mateixos i els seus amigots. Saben manejar perfectament el malestar popular, i disposen de les eines i canals per fer-ho, cosa que ens hauria de fer una miqueta de por, malgrat que no hàgiu llegit Orwell i hàgim perdut bona part de la nostra capacitat de sorprendre’ns. Al final, per molt que el balanç dels seus comptes de beneficis ens indiquin el contrari, acaben per convèncer-nos que les elits no són ells.

El sentit comú dominant també ens diu que si estam malament la culpa és dels  immigrants: sempre és més fàcil pegar als més desvalguts que als poderosos. O dels polítics, que “són tots iguals” diuen els repartidors de fang. I així, els rics són cada vegada més rics, i la resta, més pobres, fins i tot quan governen unes esquerres que no els arriben a fer pessigolles: uns els premien, els altres aspiren a tenir-los del seu costat. I això va corcant la democràcia, perquè el desequilibri entre la representació popular i el poder real és insostenible. La sensació que les coses no poden canviar votis el que votis, o que en tot cas hem d’anar a votar perquè no empitjorin.

En tot cas, Trump no ho té tan fàcil per complir allò del Make America Great Again, perquè els Estats Units d’avui, si bé encara tenen un pes inqüestionable en l’escenari global, ja no són l’única potència amb alguna cosa a dir. Ni tampoc són els més hàbils a teixir aliances. Pitjor ho té Europa, que ara diu que amb Trump no anem enlloc, però ha anat parint els seus propis trumpistes, nostàlgics dels temps dels imperis colonials.

Posar Musk, l’home més ric d’occident, al capdavant d’un departament d’‘eficiència governamental’ no farà que els nord-americans es facin rics, ans al contrari: s’empobriran en paral·lel al desmantellament del poc que els queda de sistema públic i de protecció. Que els ho contin als Argentins, on, per cert, Musk també va fer negocis amb Milei, qui li ha entregat les reserves de liti del país per als seus cotxes elèctrics, que ven en nom de la sostenibilitat mentre viatja diàriament amb el seu jet privat, o aposta per l’altament contaminant carrera a l’espai amb un altre multimilionari: Jeff Bezos. 

Perquè tot això tan obvi no sigui tan evident fan falta enormes quantitats de fang, molt més del que encara hi queda pels carrers de València. Allà, malgrat el negacionisme, el canvi climàtic ens ha tornat a avisar que no anem per bon camí, i els negacionistes no han tardat a posar-se a repartir fang, mentre es fan selfies com si en llevassin.

Veient el món que ens està quedant, compartesc dues idees a les quals aferrar-nos per mirar de construir una mica d’esperança, sempre de bracet de la indignació: una, que els esdeveniments catastròfics aniran a més, fins que els negacionistes que ens governen tenguin la boca plena de fang i no hi hagi altra opció que posar-hi remei. L’altra, que el fang de València –no el mediàtic, sinó el dels carrers– ha tornat a fer evident que malgrat tot, la solidaritat és ben viva, començant  per la gent jove que sempre criticam. També ho va ser durant la pandèmia… a veure si aquest cop aprenem alguna cosa.

Per acabar, una metàfora en positiu sobre el fang del sociòleg colombià Orlando Fals Borda. Deia el savi que els éssers humans, a més de ser sentipensants (per això mai no basta de tenir raó), som també ‘aguantadors’. Éssers amb una gran capacitat de resiliència, de cultura amfíbia, com les tortugues hicotea que habiten els aiguamolls del riu San Jorge i es passen mesos i mesos sense aigua, enterrades al fang, i tornen a reviure amb les plogudes. “Patim molt –deia un dels pescadors que habitava aquelles terres–, però també gaudim. I en fer la suma, malgrat la pobresa, va guanyant l’alegria”.