Trump i la nostra cara fosca
Mentre a tot el món estem expectants per saber com ens impactarà la presidència de Trump (si és que abans no ens impacta un míssil rus), continuem preguntant-nos com un tipus així (colpista, racista i mentider) ha pogut tornar a guanyar.
El professor de Harvard Arthur Brooks va donar la seva resposta aquest divendres al Cercle d’Economia, a Barcelona. Des d’una posició netament conservadora, no trumpista i tranquil·litzadora (i amb un català perfecte), Brooks va considerar que el resultat electoral va ser més antiprogre que pro-Trump, perquè, al cap i a la fi, Trump va guanyar amb vora 78 milions de vots davant els 75 milions de Harris.
Antiprogre vol dir que la majoria d’americans van fer un vot de protesta contra la inflació, sí, però també contra la guerra cultural woke del “5%” i la construcció social del gènere de les elits urbanes i la premsa que representa el New York Times, que han ignorat que la cultura nord-americana es basa en “no em diguis com haig de viure i no vulguis adoctrinar els meus fills”. I si hi afegim la mentida que Biden estava capacitat per ser candidat, Trump i el seu discurs de “jo us dic la veritat que l’establishment us amaga” ho van tenir més fàcil.
Hi ha veritat en aquesta explicació, i els partits progressistes farien bé de prendre’n nota, però em sembla clara la influència del discurs de la por a la immigració, del missatge obertament racista i implícitament masclista de Trump, del discurs d’odi i venjança amplificat per les xarxes. Trump va anar a buscar la cara fosca que tothom té, aquella que es complau a assenyalar enemics i culpables, i que és incapaç de projectar cap optimisme ni cap inspiració. I la va trobar. I per segona vegada.
