Trump s'ho queda tot, i tot vol dir tot
Volia escriure un article sobre els 50 anys de l'arrencada del Reagrupament Socialista del socialdemòcrata Josep Pallach al monestir de Montserrat (10-N) i sobre els deu anys del referèndum del 9-N. Volia recordar temps d’optimisme democràtic, de construcció cívica. Fa una dècada a Escòcia havien votat amb llibertat i normalitat en un referèndum d’independència i Catalunya exercia un assaig d’autodeterminació en una atmosfera pacífica. Però ja llavors alguna cosa començava a canviar al món. Donald Trump havia rellevat a principis d’any Barack Obama a la presidència dels Estats Units i donava així el tret de sortida als autoritarismes pseudodemocràtics.
La crisi econòmica fruit de la bombolla financera i immobiliària ha acabat fent estralls, un daltabaix que ha anat derivant en opcions polítiques populistes atiades a les xarxes socials que desborden els paràmetres ideològics tradicionals. Fa una dècada, tret de Marine Le Pen a França, la ultradreta encara era marginal a Europa, quan feia 25 anys que havia caigut el Mur de Berlín i gairebé 40 de la mort de Franco. Llavors, la crisi migratòria, fruit de la guerra siriana, es va saldar amb una líder conservadora de les d’abans, Angela Merkel, fent un gran gest d’acollida a Alemanya. Va ser el cant del cigne d’una involució global antiimmigratòria de la mà d’un tancament identitari. Aquí és on som ara. El triomfal i incontestable retorn de Trump certifica el canvi d’era.
La desafecció amb la democràcia liberal s’ha accelerat. Hem caigut al pou d’una descarnada contrarevolució antimoderna. Al costat de l’actual i barroera guerra cultural, la postmodernitat cultural dels anys 80 era un joc de gentlemans. Totes les idees de progrés i racionalitat enteses com la conjunció entre justícia (igualtat d'oportunitats) i llibertats individuals i col·lectives estan sent ridiculitzades com a pròpies d’unes elits esnobs. Reculem a l’era dels lideratges forts. Trump, avalat pels seus amics superrics, paradoxalment ha guanyat fent servir la dialèctica marxista de la guerra de classes contra les esquerres intel·lectuals caricaturitzades amb l'estigma de la superioritat moral. S’imposa la lògica de la confrontació (privat contra públic, homes blancs tradicionals contra dones negres emancipades, nacionals contra migrants, obrers contra tecnòcrates, climàtics contra negacionistes, cristians contra islàmics, guanyadors contra perdedors, forts contra dèbils, poble contra elit...), la magnificació dels enemics interns i externs, la criminalització de l’administració pública, el nacionalisme basat en l’exacerbació d’una identitat fixa idealitzada, l’èxit individual econòmic al centre de tot, la sospita sobre totes les diferències i minories (de gènere, de llengua, d’origen...). La polarització com a via d’exaltació popular d’un lideratge narcisista que s’enfanga i atia totes les batalles.
Les evidents disfuncions del sistema liberal democràtic i de mercat (corrupció, burocràcia, pobresa) són elevades a la màxima potència per criticar el poder i accedir-hi, no amb fins reformistes, sinó amb una retòrica de pic i pala. L’estat de dret, amb la seva complexa divisió i equilibri de poders, corre un seriós perill. El trumpisme com a avantsala de la desconstrucció democràtica i de l’entronització del self-made man: menys estat, més individu; menys col·lectiu, més privat; menys cura de les persones, més admiració pels triomfadors. Aquest és el paradigma polític que ha portat Trump a la presidència, la promesa d’una bombolla de felicitat al marge del món, de la societat. La dissolució social com a ideal: Thatcher elevada a la màxima potència. El món és una merda, jo em tanco amb els meus i me’n surto, guanyo. I els que perdin, mala sort.
Hem passat del tòpic de "la democràcia és el menys dolent dels sistemes" a la reconquesta trumpista del Capitoli, seu de la voluntat popular, en nom d’una idea distorsionada i ultranacionalista de democràcia. Estem transitant d’una llibertat entesa com a respecte cívic a l’altre a una llibertat cridanera basada en la destrucció del que no pensa com tu. Trump no només s’ha apropiat del llenguatge marxista, sinó també del liberal. Té tot el poder i tot el relat. S’ho queda tot. Dèspota antiil·lustrat. La política com a antipedagogia. Que lluny que queda Pallach.
