Trump: surfejant l'ona republicana
Des d’Europa no resulta gaire fàcil entendre el fenomen Trump. Permetin-me que els expliqui una petita història personal que potser pot aportar una mica de llum en el moment de copsar la cultura republicana que ha impulsat el fenomen del nou president americà.
En una reunió acadèmica internacional sobre democràcia i federalisme celebrada fa anys a Washington, un dels acadèmics americans va anunciar que abans de presentar el seu treball de recerca faria una breu introducció explicant el sistema polític dels Estats Units. Això va sorprendre la resta de participants, ja que en aquell context no semblava que això fes cap falta.
El ponent, l’anomenarem Donald, va començar dient que el valor central de les democràcies és la llibertat, la qual sempre ha d’afrontar dues grans amenaces. En primer lloc, el perill que signifiquen alguns individus que es creuen amb el dret i el deure de dir als altres com han d’actuar i què han de pensar. Tenint en compte, ens deia Donald, que aquests individus “torracollons” (traducció lliure) en el cas dels Estats Units tendeixen a viure en les costes de l’Atlàntic i del Pacífic, la solució va venir d’algun déu, que en la seva immensa saviesa va col·locar a l’oest les muntanyes Rocoses i a l’est la serralada dels Apalatxes. Això permeté que hi hagués un immens territori en el qual la resta dels americans poguessin dedicar-se al que volguessin de la manera que volguessin.
Però hi havia una segona amenaça per a la llibertat: els polítics. Sobretot els que ocupen el govern de torn. Es tracta, advertia Donald, d’un altre tipus d’individus entestats a organitzar la convivència a còpia d'introduir un creixent nombre d’obligacions, burocràcies, normes i impostos. En aquest cas la solució no va venir de cap déu sinó de la gran saviesa pràctica dels Founding Fathers, els pares fundadors de la democràcia americana (Madison, Jefferson, Adams, Franklin, etc.). Aquesta solució va consistir a combatre el govern de manera que no n’hi hagués només un, sinó molts, és a dir, l’establiment d’un sistema federal. D’aquesta manera, ens deia, els polítics estan tot el dia barallant-se entre ells per les seves coses i ens deixen més en pau a la resta. No és una situació ideal, advertia Donald, però era la millor que s’havia pogut trobar.
Així, les muntanyes i el federalisme eren les dues solucions que en el cas dels EUA s’havia establert per combatre les dues principals amenaces a la llibertat. Naturalment, altres americans el van criticar, alguns visiblement exaltats, però crec que, malgrat la caricatura, reflecteix part de la cultura política espontània del Partit Republicà.
De la resta del paper de recerca d’en Donald a Washington no en recordo res, només que no tenia gaire interès. Tanmateix, sempre que sento o llegeixo idees i accions relacionades amb líders polítics o acadèmics republicans neoconservadors o llibertaris em ve al cap la història anterior.
Avui les coses han canviat. Precisament d’una de les costes, la del Pacífic, han sorgit idees, actituds, invents i empreses (Silicon Valley) que han foradat les Rocoses i connectat amb lògiques polítiques imperants al Midwest americà. El federalisme es manté, naturalment, però també pot quedar amenaçat si el sistema institucional no resisteix les pulsions autoritàries del nou president americà i d’un govern no precisament il·lustrat.
Crec que cal recordar com, per exemple, Stuart Mill advertia que la llibertat està sempre potencialment amenaçada, tant per les accions de l’estat com per les accions d’altres individus (Sobre la llibertat, 1859). En la línia de Locke, Montesquieu, Tocqueville, Rawls o Berlin, el remei institucional liberal consisteix a establir un tipus d’estat que queda políticament justificat perquè garanteix els drets i llibertats dels ciutadans.
El federalisme americà està dotat d’aquest fons liberal, és part de la seva raó de ser. En contra de l’anarquisme clàssic que veu en l’estat una entitat opressora a superar, el liberalisme (i el federalisme liberal) defensa que sense aquest tipus d’estat no hi ha cap garantia efectiva dels drets i llibertats. A la pràctica s’entén, i no en la retòrica de les constitucions i les lleis. Però per garantir-los cal establir una separació efectiva de poders, amb un poder judicial que sigui alhora independent i imparcial. Les dues coses, ja que els tribunals poden ser independents dels altres poders i alhora parcials (en el nostre context no hem d’anar gaire lluny per trobar clars exemples de tribunals independents i parcials).
En nom de la llibertat, Trump amenaça el millor del liberalisme polític i de la democràcia americana des d’un conservadorisme molt simple que no entén ni vol atendre a les complexitats socials i culturals de les societats contemporànies. Si a això hi afegim un fort nacionalisme d’estat –recordem que tots els estats del món són nacionalistes sense que hi hagi ni una sola excepció empírica– obtenim el paradoxal resultat de laminar les llibertats en nom de la llibertat.
Esperem que el consolidat sistema institucional americà resisteixi una prova d’estrès que en part també ho serà per a la resta del món.