Trump i la transició russa
Aquest cop sí: Trump ha desplegat el seu deliri directament cap a Europa. No hi ha temps per perdre, vol fer el món seu. I sembla que s’ho ha cregut. Cada dia anuncia una etapa més del seu projecte de remodelar (o destruir) el planeta a imatge i interès de la tecnocasta que el té al servei dels seus interessos i que és des d’ara mateix beneficiària de les mesures de reforma administrativa, amb efectes directes a la butxaca de Musk –aquest personatge infantil que exhibeix impúdicament un nen fill seu a les sales del poder–. És l’hora dels egos incontrolats: Musk necessita no passar desapercebut a cada exhibició de Trump. I, tanmateix, pretendre fer-ho tot i tot alhora és un comportament delirant que l’experiència humana ensenya que només pot acabar de dues maneres: amb frustració o amb el desbordament d’un poder incapaç ni tan sols de controlar-se a si mateix (i només té dos camins, un autoritarisme desfermat o la desbandada).
Cada dia un nou anunci solemne, sense donar temps al trànsit de les paraules als fets: com Déu, Trump, “ho va dir” i “així fou”. Els modes i les maneres els coneixem: fer evident el menysteniment a l’altre i lluir un to de potència imperial que apel·la a la claudicació. Però de les paraules a les coses hi ha un bon tros. I els miracles no existeixen. Les dèries són evidents: Europa està en primer pla de les obsessions trumpistes. La vol entregada i, en realitat, ja ho està bastant, com podem veure en les actituds de les dretes i de certs poders econòmics. Però no en té prou. El que li demana el cos és humiliar-la, perquè no la vol com a sòcia sinó com a súbdita dels seus capricis. I què millor per acorralar Europa que anar acompanyat de Putin, perquè aquest posi les condicions per acabar la guerra d’Ucraïna, que ell ja les farà operatives. Evidentment, sense consultar Brussel·les.
Les cartes són clares: hi ha hagut un invasor i, per tant, una part del país ocupada. La guerra està estancada. I Trump ha decidit que és l’atacant qui ha de determinar-ne la sortida. Ucraïna, amb l’aigua al coll pel desgast humà, econòmic, polític i moral, té poc marge. Entre altres coses perquè Putin exigirà que no se li atorgui cap reconeixement, ni tan sols el dret a la protecció de l’OTAN. Els dirigents europeus, majoritàriament, posen cara de resignació. I les paraules del ministre Albares –“Una guerra injusta no es pot acabar amb una pau injusta”–, tristament, fan riure. L’encongiment polític i moral d’Europa és un dels símptomes alarmants d’un moment en què estem assistint al final de la transició de Rússia, que, liderada per Putin, en vint anys ha passat de les restes del totalitarisme soviètic a formar part de l’extrema dreta del capitalisme internacional.
