Trump, Vance, Von der Leyen

Una cosa que sempre és fascinant de veure són els canvis en l'opinió pública. Sobre un personatge, sobre un esdeveniment, sobre un artista o una catàstrofe, tant és. El canvi al començament és gradual, després es precipita i esdevé massiu. Ara passa amb Trump: ha passat de ser no tan sols el dolent de la funció, i un personatge tingut per colèric i extravagant (o directament boig) a ser vist per molts com un vencedor. Algú que, ara sí, s'ha guanyat el triomf. L'onada ja s'havia començat a sentir al començament de la cursa entre Biden i ell, però es va fer notar amb nitidesa després del cara a cara en què Biden es va ensorrar, i es va multiplicar fins a l'infinit després de l'atemptat d'un tirador misteriós (de moment no n'hem sabut res més, de Thomas Matthew Crooks) a Pennsilvània. Tan rellevant en aquest canvi va ser el Trump no doblegat, furiós, rabent, amb el puny a l'aire i la galta ensangonada exhortant els seus seguidors a lluitar, com –dos dies després– el Trump que rebia l'ovació i l'escalf de la seva gent, emocionat, amb la mandíbula tremolosa: de sobte, el paquiderm taronja, el violador d'actrius porno, l'exponent per antonomàsia de la postveritat, el gran farsant, l'instigador d'un atac contra el Capitoli, té sentiments. Gir de guió amb redempció inclosa, molt al gust de la narrativa americana netflix.

Un bon exemple d'aquest tipus de narrativa és la del llibre que va fer famós el candidat a vicepresident de Trump, J. D. Vance, Hillbilly Elegy (publicat en català com Una família americana), un intent prou condescendent d'autobiografia que inevitablement es va presentar com “la gran novel·la americana”, a pesar de ser el relat de com va créixer Vance en una esfondrada família treballadora, redneck, entre un poblet de Kentucky i una petita ciutat d'Ohio. Ideal per fer-ne una sèrie –Ron Howard en va dirigir l'adaptació cinematogràfica–, l'èxit del llibre (en va tenir molt) va agafar Vance en plena presidència de Trump, a qui aleshores va definir (com recorden a la revista Politico) com “un idiota”, i també com un personatge “nociu i reprovable”, a qui va comparar amb Hitler. Ara, Vance no dubta a disculpar-se públicament per aquests comentaris i a vendre al trumpisme uns ingredients (joventut i una certa solvència intel·lectual, en contrast amb l'acreditada ruqueria del líder) que li proporcionen una valuosa reserva extra de combustible.

Mentre mirem atònits els seguidors de Trump amb un pegat a l'orella, imitant el que du el candidat a president per curar-se la ferida de l'atemptat, la Comissió Europea reelegeix com a presidenta Ursula von der Leyen, que repeteix en el càrrec com a mal menor. La Unió Europea posa al capdavant una gestora mediocre, mentre la idea d'Europa, com l'entenia Steiner, es veu assetjada interiorment per l'empenta de les extremes dretes (davant de les quals s'ha resignat a salvar els mobles), i exteriorment per la pressió de les grans potències adversàries —la Xina, Rússia—, a les quals caldrà afegir els EUA si Trump (i el seu delfí Vance) guanyen les eleccions al novembre.