El TSJC posa fi a un despropòsit
El TSJC ha absolt l’expresident Roger Torrent i altres membres de la mesa de l’anterior legislatura del delicte de desobediència al TC. És una excel·lent notícia per als afectats i també per al Parlament com a institució. No fa gaire temps vaig escriure en aquest mateix espai un article titulat "Una mesa perseguida", en el qual explicava el despropòsit que comporta sotmetre la mesa d’un Parlament al tipus penal de desobediència quan la mesa exerceix la seva funció d’admissió a tràmit de les iniciatives que presenten els grups parlamentaris. En les relacions entre els Parlaments i els tribunals constitucionals resulta molt forçat concebre la idea de desobediència, amb conseqüències penals, per la naturalesa política dels Parlaments, així com les funcions que exerceix la jurisdicció constitucional.
En totes les democràcies s’accepta amb normalitat que un Parlament pugui entrar en un diàleg contradictori amb la doctrina establerta pels tribunals constitucionals, si més no perquè aquesta doctrina pot ser modificada. Quan aquesta situació es dona, els tribunals constitucionals poden anul·lar els actes parlamentaris per preservar els mandats constitucionals. Tanmateix, aquestes situacions no es poden veure com un incompliment de sentència amb transcendència penal, assimilant aquesta situació a un incompliment d’una sentència de la justícia ordinària per part d’una autoritat administrativa.
El dret d’iniciativa dels grups parlamentaris respon a l’exercici del dret fonamental de participació política. Com és lògic, això implica que les meses parlamentàries no puguin impedir el seu exercici per raons d’oportunitat política, ni tampoc per possibles contradiccions amb sentències anteriors del TC relacionades amb les iniciatives. És cert que tothom, inclosos els poders públics, estan sotmesos al deure de compliment de les sentències del TC. Però també és cert que aquest deure de compliment no pot restringir l’exercici de les funcions dels Parlaments com a institucions bàsiques del sistema democràtic. Els Parlaments són la seu on s’expressa preferentment el pluralisme i es fa públic el debat polític. Per tant, és evident que en les relacions entre un Parlament i un tribunal constitucional cal ser molt curós en la interpretació de l’abast del deure de compliment de les resolucions de la justícia constitucional. Aquest deure no pot coartar indegudament el debat públic d’idees i projectes polítics que és propi de la institució parlamentària, fins i tot quan no coincideix amb la Constitució vigent.
Els membres de la mesa del Parlament van ser imputats per desobediència per haver admès a tràmit i permès el debat d’unes propostes sobre el dret d’autodeterminació i de rebuig i condemna al rei, perquè el TC havia dictat dues sentències declarant inconstitucionals anteriors resolucions del Parlament relacionades amb aquestes qüestions. El TC i la Fiscalia van considerar que la mera coincidència temàtica era suficient per considerar apreciar-hi desobediència, sense tenir en compte el context en què es produïen les noves propostes i el fet, essencial en aquest cas, de l'especial protecció que té el debat polític en un sistema democràtic, sobretot quan la Constitució no exigeix un deure d’adhesió.
Les sentències del TC que s’havien utilitzat per fonamentar la desobediència tenien origen en el Procés, el qual, com sabem, es va enfocar per la via unilateral. El TC va declarar la inconstitucionalitat d’exercir el dret d’autodeterminació per aquella via concreta perquè prescindia del procediment de la reforma constitucional, però no la reivindicació del dret d’autodeterminació com a idea o projecte polític. I el mateix cal dir de la crítica al rei, perquè la sentència del TC que es prenia com a base de l’acusació es referia específicament al posicionament del rei sobre la violència policial produïda l’1 d’octubre de 2017 i no pas, en general, a la crítica de la institució monàrquica o a l’expressió de la voluntat política de substituir-la per un règim republicà.
La sentència absolutòria del TSJC ha sabut veure aquestes importants diferències, la qual cosa situa la mesa del Parlament en una situació de normalitat i de més seguretat jurídica pel que fa a l’exercici de les seves funcions. D’altra banda, la sentència també resulta molt útil per evitar que un mal enteniment del deure de compliment de les sentències del TC s’utilitzi per impedir o condicionar indegudament el debat en seu parlamentària.
