Tsunami al Retiro

Si una cosa hem après del desastrós pas de Donald Trump per la Casa Blanca és que és extremadament complicat entendre les coses des de la distància. Durant més de quatre anys hem observat les atrocitats i absurditats d’un líder incomprensible, que va dinamitar sistemàticament el sentit comú i els principis més elementals de la convivència i la moralitat, com a mínim des de la nostra perspectiva local.

Però l’atrocitat i l’absurditat de Trump esdevenien especialment doloroses en haver d’acceptar una veritat tan incòmoda com ineludible: els milions de vots “lliures” que l’havien catapultat a la presidència dels Estats Units.

Ara, feliçment alliberats d’aquella figura esperpèntica, un nou malson assalta els nostres ingenus paràmetres perifèrics: els milers de madrilenys “lliures” que votaran Isabel Díaz Ayuso el proper 4 de maig.

És evident que, de la mateixa manera que de vegades “falta distància” per entendre plenament un fenomen, altres vegades “falta proximitat” per arribar a desxifrar totes les dimensions d’un “fenómeno”. 

Segur que se’ns escapen matisos sobre les expectatives i l’autopercepció dels madrilenys, només aprehensibles a través de subtils detalls de la vida quotidiana o de fites destil·lades a través de la peripècia compartida. Simplement, no en tenim la clau ni entenem el codi. Ayuso és inexplicable, com ho va ser en el seu moment Esperanza Aguirre. En qualsevol cas, un poltergeist a l’altura de Trump i altres endemismes planetaris.

El que sí que ja comença a respondre a un cert patró conductual és la permissivitat dels votants amb la mentida flagrant i la seva aquiescència amb un determinat perfil polític, a l’estil de Díaz Ayuso. Tot el que es retreu primmiradament en uns, és àmpliament permès i encoratjat en uns altres, com si el resultat d’haver estat tan extraordinàriament exigents amb els polítics “tradicionals” hagués duit a encimbellar i a donar ales al pitjor de cada casa. Això sí, en format new wave. No t’agraden els polítics que tens? No t’hi resignis: tens dret a tenir-ne uns de pitjors.

Però deixant de banda Ayuso, la resta del terratrèmol polític peninsular amb epicentre inicial a Múrcia i tsunami posterior a Madrid, tampoc ha resultat gaire bo d’entendre. També per qüestió de distància, és de suposar. 

La difícil posició en què s’ha situat Ciudadanos en aquest frenètic escaquer, demostra que les coses solen ser el que semblen. O sigui, que si sempre varen semblar de dretes, devia ser perquè eren de dretes.

Figurava que eren de centre, perquè, tot i ser genèticament i furibundament anticatalanistes, defensaven postulats com l’eutanàsia i la gestació subrogada, i això els proveïa d’una capacitat de driblatge més àgil que la de la dreta espanyola tradicional, sempre llastrada per tones de nacionalcatolicisme.

Però sobretot se suposava que eren de centre perquè podien pactar a dreta i a esquerra. Però no. Es veu que la frontissa se’ls ha rovellat una mica. I el penell, també.

Aquestes són les dificultats dels partits catch-all, que així és com va créixer Ciudadanos: xuclant (oportunistes) a dreta i esquerra. En principi sembla una posició còmoda des d’on s’han de menjar el món, sense feixugues motxilles i amb un discurs populista fet a mida de la conjuntura i dels temes de moda. I xuclen i xuclen, i tant arriben a xuclar, que s’empassen fins i tot en José Ramón Bauzá. Pobres.

I ara qui governa això? La falta de tradició i d’ideologia pot resultar atractiva per al votant ocasional, igual que resulta molt pràctica per als estrategues inicials del projecte. Però els successius dirigents van venuts. Ja pot la pobra Arrimadas tocar a sometent una i altra vegada, que ni a Múrcia ni a Palència li agafen el telèfon. Ni ella mateixa deu entendre la filogènesi dels seus quadres provincials però, clar, si pesques amb robadora, ves a saber què has ficat al cove...

La resta de figurants també han fet el paperina, francament. Se suposa que tot va començar per l’escàndol de les vacunacions irregulars d’alts càrrecs murcians –qui se’n recorda ja?–, que va provocar una moció censura, que va acabar fracassant per desercions diverses, però que va tenir rèplica a Valladolid, també derrotada, i a Madrid, dinamitada per un avançament electoral. 

Gabilondo i Errejón s’embullen a la frontal de l’àrea amb legalismes de difícil digestió, Iglesias bota inesperadament al terreny de joc (sense assemblees ni primàries, per cert) i abandona el govern central en plena emergència sanitària i social (ja no ve d’aquí, el ministre de Sanitat també havia partit a fer de candidat), l’esquerra recupera el “No pasarán”, Ayuso crida “Comunismo o libertad”, Mónica García rebutja la coalició amb Podemos perquè “las mujeres no necesitamos que nadie nos tutele”. No, clar, vist així... 

Pobres madrilenys, de veres.

Nanda Ramon és professora