De tupinades i sobreactuacions

El fet que Ciutadans introduís una sobreactuació exagerada dins la política (primer, la catalana i, després, l’espanyola) no va provocar que els altres partits giressin l’esquena a la seva manera de fer, sinó que tots es van posar a sobreactuar per no quedar enrere. Ciutadans pot haver quedat capolat en aquestes eleccions (quan escric això encara no se’n coneixen els resultats), però la seva contribució haurà estat aquesta. També ho seran els assenyalaments, les acusacions falses d’odi i d’etnicisme, les persecucions inventades contra persones i idiomes i, en general, el desenvolupament del relat d’una societat fracturada que es dessagna en enfrontaments interns: bàsicament, entre els catalans diguem-ne ancestrals (que representen el nacionalisme reaccionari, el racisme i l’anhel de puresa ètnica) i els catalans espanyolistes que giren l’esquena a tot el que soni català (i que representen el progressisme, la democràcia, les bona gent castigada per la sevícia catalanista i independentista, la majoria silenciada que per fi es decideix a prendre la paraula, etc.).

La ultradreta (Ciutadans ho és, i majoritàriament ho és també el PP) du anys adobant aquest terreny de la confrontació civil, damunt el qual es rebolca feliç l’extrema dreta neofeixista de Vox. És previsible que la seva entrada al Parlament (ja no diguem si a més es produeix fent el sorpasso al PP) no tengui com a conseqüència la posada en pràctica de cap cordó sanitari a l’estil dels de França o Alemanya, sinó un efecte d’arrossegament que durà, novament, més sobreactuacions dels diversos partits polítics. Està per veure si Vox arriba a tenir pes fins i tot en la investidura, però del que no hi ha cap dubte és que la seva presència obligarà necessàriament els partits unionistes (singularment els ja mencionats PP i Ciutadans, o el que en quedi) a apujar el volum, i els independentistes a accentuar encara més la seva tirada a les declaracions solemnes i altisonants, d’un transcendentalisme de guix. El resultat, en resum, serà un empobriment encara major del parlamentarisme i del to, les maneres i el contingut de la política catalana, en part perquè aquest és l’efecte que sempre comporta la infiltració dins les institucions democràtiques d’aquells que volen acabar amb la democràcia, i en part per incapacitat de reaccionar amb un mínim d’eficàcia, vigilants com sempre viuen els uns dels altres els partits catalans.

Algunes d’aquestes sobreactuacions tindran prou èxit per ser, fins i tot, transversals entre els blocs de l’unionisme i l’independentisme. Durant la jornada de reflexió van tornar a sonar els tambors d’una suposada tupinada o frau electoral, basant-se en un parell de notícies fake que s’anaven repetint des de perfils i comptes de l’ultranacionalisme espanyol, però també des d’altres de vinculats a l’independentisme de pit i collons. No es tracta d’equidistància, sinó que, com va dir el dramaturg Muñoz Seca, afusellat a Paracuellos, los extremeños se tocan. I en aquesta nova legislatura tot fa pensar que ho comprovarem sovint.