Turíngia, més que l'enèsim avís

Per motius més que coneguts, una victòria electoral de l'extrema dreta a Alemanya no és igual que una victòria electoral de l'extrema dreta a qualsevol altre país. Fins i tot en aquells països que també van sofrir dictadures feixistes, com Itàlia o Espanya, el domini aclaparador de l'extrema dreta (a Itàlia governen els Germans d'Itàlia de Georgia Meloni, i a Espanya, l'extrema dreta condiciona l'escena política, els poders de l'estat i bona part de la premsa) no té el mateix impacte que una victòria d'Alternativa per a Alemanya (AfD), encara que sigui a un Parlament regional. Això és perquè Alemanya, senzillament, és Europa, mentre que, sobre Espanya i Itàlia, encara hi ha sectors que es pregunten si se l'havia de deixar entrar a la Unió Europea en peu d'igualtat amb els altres estats membres. Són els mateixos sectors que solien referir-se als països del sud –Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya– amb l'acròstic PIGS, porcs.

Amb tot, la victòria del partit neofeixista no és tan sols haver quedat primer a les eleccions de Turíngia (i segons a les de Saxònia), sinó haver aconseguit que els dos grans partits del sistema polític alemany, l'SPD i la CDU, hagin acabat assumint l'AfD com a actor polític, i incorporant porcions del seu ideari dins els discursos dels seus dirigents. És cert que el mateix sistema segueix mantenint el cordó sanitari contra l'extrema dreta, però és raonable preguntar-se quant de temps es mantindrà, sobretot quan sectors de la CDU especulen obertament amb la idea d'arribar a acords amb l'AfD, mentre que a l'SPD hem pogut veure aquests dies el mediocre Olaf Scholz intentant gratar algun vot a costa de flirtejar amb la retòrica antiimmigració. El pacte europeu de migració no ha servit, doncs, per contenir l'avenç de l'extrema dreta a Europa, tampoc a França ni a Alemanya.

La pitjor notícia sobre l'extrema dreta és que la seva presència s'hagi normalitzat sense problemes dins les democràcies occidentals, quan per la seva pròpia naturalesa l'extrema dreta parasita, desvirtua i podreix des de dins els sistemes democràtics. També la parasiten, la desvirtuen i la podreixen els partits del sistema que són corruptes? També, i tant, però se suposa que els estats de dret tenen contrapoders per frenar les males i pèssimes pràctiques, els abusos de poder, etc. No en tenen tants, en canvi, per contrarestar els discursos d'odi que enverinen la convivència i amenacen la cohesió social.

A l'estat espanyol a penes s'ha produït la controvèrsia sobre el cordó sanitari, per la senzilla raó que el PP mai se l'ha plantejat seriosament. No tan sols això, sinó que governa amb Vox a cinc comunitats autònomes (incloent-hi el País Valencià i les Balears) i ho farà a Espanya tan aviat com la suma dels seus escons ho permeti, sense dubtar-ho ni un instant. El darrer baròmetre del diari El País apunta cap aquí, i també aporta una dada especialment preocupant: el 26% dels homes joves a Espanya, entre 18 i 26 anys, prefereixen l'autoritarisme per damunt de la democràcia “en algunes circumstàncies”, no s'especifica quines. Els anomenen generació Z, i potser ja és encertat: zzzzz...