Turisme o ambició

PalmaSovint apuntam a com ens ha canviat la vida el fet de donar-ho tot, o gairebé tot, al turisme. En el passat setmanari posàvem el focus en com ens afecta el col·lapse del trànsit, una conseqüència més de la sobrecàrrega de gent que pateixen les Illes, perquè a l’hivern no passa tant. Aquesta setmana centram la portada en el canvi de model cap a la innovació que havia de propiciar el Parc Bit, un canvi fallit perquè a les Balears es fa una aposta quasi única. Però també quan analitzam els problemes de l’habitatge, de la sobreocupació del territori, dels mals al medi ambient i de l’abandonament escolar, a les Illes sempre hi trobam la massificació turística com a rerefons.

Ara bé, ben mirat, el turisme només és la conseqüència d’una ambició que no coneix ni tan sols els límits de l’autodestrucció. Sense cap afany de fer un judici moral d’aquesta ambició individual i col·lectiva, hem de convenir que és d’una estupidesa supina el fet de voler-ho tot fins al punt d’hipotecar la pròpia existència. L’esfondrament d’un beach club a l’Arenal amb conseqüències tràgiques és també fruit d’aquesta ambició de voler treure rendiment turístic, això vol dir econòmic, de qualsevol lloc, i ficar el màxim de gent a una construcció que no està preparada per suportar-ho. A l’edifici li ha passat com a les Illes mateixes, que no tenen les condicions per aguantar aquesta marabunta ni tampoc la dèria de treure a tot molt més suc del que pot donar.

I ara que veim com fins i tot diuen estar-ne preocupats aquells que han propiciat el turisme massiu i que han anat a explotar altres paradisos quan el nostre ha deixat de ser-ho, és lògic que ens demanem si realment algú farà allò que és necessari per canviar les coses.