Turisme-ficció
“Si vols comprendre el món, llegeix ficció”. Aquest va ser el lema d’una campanya del Club Editor per fomentar la lectura com una cosa viva, com a manera crítica d’observar el món. Hi torn aquests dies que el debat sobre el model turístic amara totes les parcel·les de la nostra vida com a illencs, i pens que hi ha pocs àmbits en què la nostra literatura hagi donat fruits tan potents com els que han publicat els nostres autors sobre els usos i abusos del turisme dels anys seixanta ençà.
Abans de res hi ha el tret de sortida, que ja és un cim: 39º a l’ombra (1968, Premi Sant Jordi de novel·la), d’Antònia Vicens, funciona avui, més de cinquanta anys després de la seva primera publicació, com un llibre obert sobre el boom turístic, l’explotació laboral, la violència masclista i les darreres coces d’una dictadura que es va acabar morint al llit. Lleonard Muntaner Editor la recuperà l’any 2019, i trobareu pocs clàssics mallorquins tan vius als prestatges de les llibreries.
Hi ha, també, altres fites de la literatura mallorquina dels setanta: Cròniques d’un mig estiu (1970), el sublim monòleg d’un grum d’hotel escrit per Maria Antònia Oliver, i Els carnissers (1968, Premi Ciutat de Palma), de Guillem Frontera, la història d’una família mallorquina que s’ho ven tot als turistes i als forasters mentre la seva prole fa maldats pel barri del Terreno. I més enllà d’ells, però ben a prop, la raresa d’Andrea Víctrix (1973, Premi Josep Pla), la distopia de Llorenç Villalonga en què Mallorca, capital mundial del turisme, ha passat a dir-se Turclub i a venerar signes de progrés com els electrodomèstics o el Soma, la beguda única i oficial.
I també hi ha, és clar, els contemporanis: la Ràbia (2022, Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any) continguda i lucidíssima de Sebastià Alzamora, l’agonia d’una cussa que és l’agonia d’un poble anestesiat; La mar rodona (2020) de Sebastià Perelló, un tríptic sobre la història de Mallorca al llarg del segle xx travessat per la barbàrie de la guerra i el capitalisme; i Kiribati (2015), el visionari recull de poemes de Maria Antònia Massanet que emmiralla les Balears amb l’arxipèlag de les Kiribati, que s’enfonsen una mica més dins el Pacífic any rere any. I Contra el món (2023), de Pere Antoni Pons, una altra distopia en què, en comptes d’enfonsar-se terra endins, Mallorca s’esfondra cap a les altures i força els habitants de l’illa a fugir no saben ben bé cap a on, i Les cendres a la piscina (2023, Premi Proa), de Laura Gost, que gira al voltant de la família d’un patriarca que ha erigit el seu imperi al voltant de l’especulació hotelera i emocional, i…
N’hi ha uns quants, de llibres inclosos en aquesta llista, i el millor de tot és que podria haver-n’hi més. Són molts, són diversos i representen, cadascun a la seva manera, una lectura plena de veritat del món que no hem pogut evitar viure: una terra, un paisatge, una gent. No sé si ajuden a comprendre. El que sí que sé és que endinsar-m’hi sempre ha estat un estímul i un plaer.
