Turisme, mallorquinisme i normalització lingüística
La setmana passada se celebrà a Sàsser el seminari Viatgers, turisme i comunicació. Trobada entre llengües i identitats. Una continuació de l’edició de l’any passat en què filòlegs, historiadors, sociòlegs... analitzaren quin és l’impacte lingüístic del turisme en les llengües minoritàries. La majoria de les ponències anaven encaminades a presentar iniciatives que s’estan duent a terme per posar en valor llengües que es troben al llindar de l’extinció. Encara que no estam per tirar coets, la presentació del nostre cas fou una mica singular. No debades, la nostra, més que una llengua minoritària és una llengua minoritzada amb unes característiques úniques a Europa.
L’impacte lingüístic del turisme en el català és divers, com ho és la seva realitat arreu del territori on es parla. Així, mentre a l’Alguer el turisme identitari promogut per les autoritats locals ha contribuït a la revalorització de la llengua, a casa nostra la situació ha estat més bé la inversa. Evidentment, no es pot comparar una ciutat de poc més de 40.000 habitants amb un arxipèlag que en té més d’un milió. Ara bé, que a ca nostra el boom del turisme anàs de la mà d’un règim franquista a qui feia nosa qualsevol llengua que no fos la castellana no fou innocu.
La dictadura no dubtà a deixar al calaix el seu puritanisme beat per emblanquinar-se de cara a l’exterior. Tot i aquesta obertura, l’odi cap a la llengua pròpia es mantingué inalterable i precisament s’usà la famosa campanya 'Spain is diferent' com a eina d’uniformització cultural. Encara avui en dia la sangria i les sevillanes dominen els estereotips de la nostra terra i per gran part dels promotors turístics la llengua és un fre per al desenvolupament. Sota aquesta premissa, moltes famílies interromperen i interrompen la transmissió lingüística, i topònims i retolació s’han substituït, per la qual cosa s’han transformat els paisatges lingüístics.
El major impacte lingüístic ha estat, però, indirecte. Les diferents allaus migratòries que hem viscut, derivades de l’elevada demanda de mà d’obra en el sector serveis i en la construcció, han fet de les Balears el territori amb el percentatge d’al·loctonia més elevat de la mediterrània. La integració lingüística dels nouvinguts s’ha fet i es fa majoritàriament en castellà, i com a conseqüència el català ja no és la llengua més parlada del carrer.
Tombant el mil·lenni, qui més qui menys és conscient que l’estratègia per a integrar els nouvinguts no passa per la seva demonització. Ho entenc i ho compartesc, i per la mateixa regla de tres per a mitigar els impactes lingüístics del turisme no només no s’hauria d’anar en contra del sector sinó comptar amb ell per a la normalització. És cert que es pot ser crític amb el turisme i no ser turismofòbic o demandar un creixement demogràfic sostenible i no ser xenòfob. El que no té sentit es defensar la manca de límits en una direcció o altra sense entendre que són dos fenòmens que es retroalimenten.
Molts desconeixen que els inicis del turisme a Mallorca van molt lligats al mallorquinisme. Hi participaren amants de la llengua i la cultura com Emili Darder, que fou vocal i tresorer de Foment del Turisme. No va ser ni de bon tros l’únic i, possiblement si no hagués existit la Guerra Civil, el turisme a les nostres Illes seria prou diferent. No ho sabrem mai, però del que no hi ha dubte és que bandejar política i econòmicament el turisme és renunciar a la construcció del model de societat futura i, en conseqüència, la normalització lingüística.
Joan Miralles és sociòleg
