Turisme: primeres dades i una paradoxa
Les dades
L’INE acaba de publicar les primeres dades sobre la situació del turisme aquest estiu. Es tracta de dades corresponents al mes de juliol i al sector hoteler, les quals permeten només una primera impressió sobre la temporada, impressió de la qual destaquen tres fets.
El primer, que les pernoctacions, tot i que moltes més que les de l’any passat, han estat a Catalunya i Balears només la meitat que les de l’any 2019. El sector ha pagat molt car les seves presses per obrir a finals de juny i la debilitat de les autoritats a l’hora de fer-li cas.
El segon, que les pernoctacions per part d’espanyols han superat els nivells prepandèmia, la qual cosa reflecteix per una banda les dificultats que aquests han experimentat per viatjar a l’estranger i per una altra l’alt nivell de liquiditat de què disposen gràcies a l’estalvi forçat durant la pandèmia, als ERTO i al fet que l’economia espanyola (gràcies a Déu!) és molt més que una economia de serveis, i que per això ha seguit funcionant malgrat el col·lapse del turisme.
Finalment, el tercer que hi destaca és que mentre que els hotelers balears sembla que no han caigut en la temptació d’abaixar els preus (que estarien un 9% per sobre dels nivells prepandèmia), els catalans sí que ho han fet (amb una reducció simètrica del 9%).
Aquesta última dada em sembla alarmant, i tot sembla indicar que la mitjana amaga reduccions molt importants per part d’alguns empresaris desesperats per la manca de clients.
Un indici el constitueix el fet que aquest estiu Barcelona hagi patit un plaga de turistes que s’hostatgen en habitacions barates, que no entren en restaurants ni en establiments culturals, que es passen el dia (i la nit) a la platja i al carrer menjant i bevent el que han comprat en supermercats i el comportament dels quals és sovint d’un incivisme extrem. Les associacions veïnals del Raval i de la Barceloneta han posat el crit al cel, denunciant els abusos i fins i tot la violència d’aquests energúmens.
No es tracta d’un fenomen nou, per descomptat. Els veïns de la Barceloneta, per exemple, portaven anys denunciant la degradació que cert turisme estava produint en aquest barri, i per la banda dels empresaris, Gabriel Escarré, conseller delegat del Grup Meliá i vicepresident de la patronal Exceltur, ja alertava de la degradació de Barcelona, víctima d’una massificació turística que "pot convertir els barris en parcs temàtics, que disgusten el resident i foragiten el turista".
En definitiva, si algú es pensava que la pandèmia ens portaria un canvi en el model turístic més orientat a la qualitat, els símptomes no són gens esperançadors.
La paradoxa
La plaga a què acabo de fer referència ha donat lloc a l’inici d’un debat sobre la conveniència del turisme low cost a la capital catalana. Curiosament, els posicionaments polítics són els contraris dels que fa uns anys es podien preveure.
Efectivament, quan Colau va accedir a l’alcaldia de Barcelona semblava que els comuns estaven en contra del turisme car i a favor del turisme barat. De manera paradigmàtica, el nou Ajuntament va paralitzar determinats projectes d’hotels de 5 estrelles, entre els quals el Four Seasons que havia d’ubicar-se a Diagonal - passeig de Gràcia, i, per altra banda, els seus líders feien manifestacions a favor del compartiment d’habitacions per part de particulars com a model de socialització dels beneficis aportats pel turisme. Per contra, la dreta estava pel turisme de luxe, i són paradigmàtiques d'una banda l’operació One Ocean del consistori liderat per Trias, consistent en la creació d’una marina exclusiva per a super-iots al cor de la Barceloneta, i de l'altra les crítiques -que no han cessat mai- contra la paralització del projecte Four Seasons.
Els fets, però, posen de manifest que l’esquerra està avui a favor del turisme car i la dreta a favor del turisme low cost. Vegem-ho.
Els preus turístics estan determinats –com gairebé tots- per l’oferta i la demanda, i el cas és que l’esquerra està per contenir l’oferta i la dreta està per evitar-ho. En un inici el debat se centrava al voltant de la creació de noves places hoteleres i ara se centra al voltant de la cessió d’habitacions per part de particulars a llogaters de curta durada, que l’esquerra vol limitar enèrgicament amb l’oposició de la dreta. En paral·lel, l’esquerra ha establert un recàrrec a la taxa turística amb l’oposició de la dreta.
Jo celebro que l’esquerra defensi posicions que li poden costar alguna crítica fàcil d’elitisme, i espero que la dreta acabi veient la llum i comprenent que l’interès públic exigeix contenir l’oferta d’allotjament turístic, la qual cosa impulsarà inexorablement a l’alça els preus, i que els impostos són el mecanisme per socialitzar aquests beneficis extraordinaris.
