Turisme talibà
Les cròniques de Mònica Bernabé des de l’Afganistan, que podeu llegir en aquest diari, són una mostra excel·lent del millor periodisme: no us les perdeu. La de divendres passat era frapant perquè, des d’una realitat asfixiant com la que suposa viure sota el règim dels talibans, connectava directament amb la nostra realitat de ciutadans del món suposadament lliure. La baula que permet unir l’Orient despòtic amb l’Occident democràtic és, no cal dir-ho, el turisme.
Així com hi ha un turisme que visita els encants postnuclears de Txernòbil i un altre que s’exposa a patir un cobriment per falta d’oxigen al cim de l’Everest, n’hi ha un altre que sent curiositat per l’Afganistan dels talibans, la darrera gran derrota dels EUA i de l’OTAN, i un dels països (però no l’únic, ni de lluny) on les dones pateixen una repressió més brutal i directa per part del seu govern. La primera norma del model econòmic cada dia més hegemònic a tot Europa (a la riba mediterrània ho és de fa temps) és que qualsevol lloc és turistificable. Aquell eslògan de Vueling, tan naïf com inquietant, que deia "We love places" va revelant de mica en mica la veritat profunda que contenia. L’important és ser al lloc, arribar al lloc i deixar-ne constància (a les xarxes socials, preferentment).
En aquest sentit, l’Afganistan talibà, com a destinació turística, ofereix l’al·licient de la dificultat d’obtenir imatges: això fa l’experiència més emocionant, perquè el turista pot fer-se la il·lusió de desafiar alguna norma i, per tant, córrer algun risc. No és gairebé mai així, perquè la condició de turista, per naturalesa, exclou el risc: la seva presència no tan sols és admesa, sinó desitjada, i el que fa el turista que visita llocs violents és, en realitat, passejar-se dins aquella violència protegit per la bombolla de la despesa monetària que s’espera que efectuï al llarg del seu recorregut. Com deia un dels turistes que donen testimoni a la crònica de Mònica Bernabé (que també dona als seus escrits, de vegades, un toc d’ironia que és molt d’agrair): “La meva sensació general és que els han donat instruccions perquè ens facin bona cara”. Perspicaç.
Un altre, un australià que fa de turoperador en el país que ha suprimit la presència de dones a la televisió, ho explica magníficament: “Sobretot es tracta de gaudir de la bellesa natural d’aquest país i dels seus llocs històrics, però també de veure algun tanc soviètic o de passejar pel basar”. No cal afegir-hi res més. O potser sí, podem afegir un perfil (elogiós, naturalment) dels que paguen: “Els nostres clients tenen una mitjana de 40 anys i són gent molt viatjada. Són sobretot nord-americans i europeus que ja han visitat el sud d’Àsia i ara volen veure una altra cosa”. Una altra cosa: el desig d’une autre chose és el combustible d’allò que anomenem progrés. Som on havíem de ser: on contemplar un basar o un tanc soviètic són fets equivalents, integrats dins una experiència que val la pena compartir i per la qual val la pena pagar.
