26/06/2024

Turismofòbia o autodefensa?

La recuperació i expansió gairebé exponencial del turisme després de la pandèmia l’ha portat a límits insostenibles. La indústria sobre la qual descansa s’ha fet addicte al creixement, igual que els governants, als quals els agrada vantar-se de la superació anual de tota mena de rècords d’uns visitants que cada vegada resulten menys estacionals i que saturen les ciutats globals i tota mena de destinacions. Fins a una certa escala, la recepció turística pot complementar altres activitats econòmiques i ser compatible amb la vida normal de la ciutadania. A partir de certs límits –i fa anys que a moltes destinacions s’han superat–, el fenomen de la turistificació converteix els llocs en inhabitables tant per la impossibilitat de contenir unes hordes creixents, com per la gentrificació dels centres de les ciutats i l’expulsió dels residents que no poden fer front als preus de l’habitatge. Turistificar implica superar la capacitat de càrrega de ciutats o paratges i transformar la realitat de l’espai urbà, del comerç i dels serveis, que s’encaren exclusivament als turistes. Tot és comerç i entreteniment, mentre que els serveis urbans queden desbordats. Espanya presumeix d’haver tingut en el darrer exercici 84 milions de visitants estrangers, fet que ens posa molt a prop de superar França com a primera destinació del món. A Barcelona venen 30 milions de turistes cada any. S’ha desbordat la capacitat de càrrega. La ciutat ha perdut bona part de l’harmonia i dels encants que tenia. Venècia ha vist marxar el 60% per cent dels seus habitants perquè ha esdevingut insuportable per a qui no hi té un negoci turístic, mentre que cal superar torns d’entrada per accedir-hi. Amsterdam ha posat en marxa campanyes de màrqueting invers demanant als possibles viatgers que desisteixin d'anar-hi, que de marihuana i prostitució n'hi ha a tot arreu. Ni així se’n surt.

A diversos llocs d’Espanya, i també en altres països, hi comença a haver un fenomen que sens dubte anirà en augment, com és la mobilització perquè es freni la recepció de turistes, que fa impossible el manteniment de la vida convencional en els llocs on el turisme s’ha desbordat com un càstig diví. No és una qüestió estètica o de tenir la pell molt prima. L’imperatiu del moviment que se’ns ha imposat fa que viatgem no només per sobre de les nostres possibilitats, sinó sobretot de les dels territoris i del medi ambient. A les Illes Balears no s’hi pot viure. Els professionals que hi van a parar, com ara metges o mestres, no poden pagar-hi un habitatge. Els espais naturals de més interès han deixat de ser accessibles i naturals perquè s’hi congreguen milers de persones cada dia. Coses similars passen a les Canàries. Madrid o Barcelona competeixen per captar esdeveniments que potenciïn la seva imatge de marca (tornejos de tenis, sortides del Tour, competicions de motos o automòbils, concerts de Taylor Swift o Bruce Springsteen, la Copa Amèrica, etc.). Una evolució de la ciutat residencial cap a la ciutat espectacle, creant relats i icones desitjables per ser visitades i fotografiades.

Cargando
No hay anuncios

A pocs centenars de metres de la inconcebible exhibició de la Fórmula 1 i els valors que representa a l’eix del comerç del luxe de Barcelona, a Ciutat Vella la brutícia, la marginalitat, la pobresa i l’exclusió campaven lliurement. Això és la ciutat neoliberal, clarament segregada i deshumanitzada. Pot ser que tant barcelonins com turistes estiguin encantats per l’espectacle addicional que se’ls proporciona de manera gratuïta. Són la cultura de l’entreteniment i el missatge que la privatització de l’espai públic no té cap mena de problema.

Cargando
No hay anuncios

Els ciutadans se senten desposseïts d’allò que era seu i que havien contribuït a construir: l’encant i la singularitat del lloc. Tots esdevenen parcs temàtics per al gaudi relatiu d’uns passavolants que, diuen, deixen diners al seu pas. En realitat, la part del lleó de la indústria turística se l’emporten les grans cadenes hoteleres, les plataformes d’internet a través de les quals contractem serveis i les companyies aèries. Les compres i la restauració en destí són només una escassíssima part. La creació d’ocupació és de molt baixa qualitat i sovint temporal. El que sí que ens queden són els –molts– efectes col·laterals que genera tanta peregrinació. El turisme massiu fa una funció de saqueig dels llocs i de la seva gent: en realitat és una indústria extractiva. Quan els ciutadans es mobilitzen, en realitat ho fan com a autodefensa, per posar sobre la taula el debat sobre la funció real que ha de tenir la ciutat i també el seu territori, si ha de prevaldre el benestar de la gent que hi viu o bé el negoci. Que aquestes expressions se les qualifiqui de turismofòbia diu molt de com el lobi del sector fixa el llenguatge i el relat. Un apel·latiu despectiu que el periodisme també ha fet seu, però que està lluny de definir de manera justa aquests moviments. La crítica és a l’excés, no al fet que vingui gent de fora.