Encara queden persones, entre nosaltres, que eren adolescents quan Nat King Cole cantava en espanyol, amb un èxit formidable. Aquella adolescència va tenir, en veu del cantant, la primera percepció de la volatilitat de l’amor, ja que l’enamorat contava com, a totes les seves demandes, ella li contestava indefectiblement: “Quisás, quisás, quisás”. I es lamentava “Y así pasan los días, y yo, desesperado, y tú, tú contestando, quisás...”. En qüestions d’amor és exposat fer pronòstics, perquè hi intervenen molts de mecanismes i molt pocs responen a lleis o estímuls fiables. Resultat, “yo, desesperado”.
I em direu que la política no s’assembla molt, de fet, a les relacions amoroses en el que tenen de pertorbador? Per exemple: hauríeu dit mai que l’esquerra ecologista de Mallorca permetria la creació de 43.000 noves places turístiques a l’illa? I que els partits de l’oposició, El Pi inclòs, s’alçurarien, enfollits, i llançarien contra l’esquerra econacionalista aquesta imbecil·litat de moda, la turismofòbia? És que ningú té ulls a la cara per veure què està passant en aquesta terra? Com és possible que tantes persones estiguin disposades a destruir el que queda de país i a convertir el turisme en una plaga que ens envaeix per terra, mar i aire? No és estrany que els que estimen Mallorca estiguin desesperats, com en Nat King Cole. Aquesta infàmia general plana per damunt de l’illa com un núvol prenyat de calàpets verinosos.
En el fons, voldríem creure que els governants actuals tenen clar que el futur començarà el dia que algú, amb poder i dignitat per fer-ho, posi els instruments legals per iniciar el decreixement turístic, l’eliminació de places hoteleres, la delimitació de les zones turístiques, que ara creixen sense ordre ni concert i ja abasten tota l’illa, sense que estigui clar que tots els illencs vulguem immolar els nostres pobles i la seva vida. Fins aleshores no hi haurà futur, si és que per aital entenem un temps més desitjable per viure-hi que els moments actuals.
La turismofòbia que cada dia retreu en Biel Company, al qual s’ha afegit en Toni Pastor, no és cosa dels governants, però aviat creixerà des de l’arrel de la nostra societat i no la podrà aturar ningú que no estigui disposat a combatre-la amb la violència institucional.