De turistes, autopistes i cassandres

EscriptorAbans que alguna veu autoritzada ens acusi de turismòfobs i de viure fora de la realitat, hem d'aclarir (vivim temps en què s'ha d'aclarir tot) que és obvi que el model econòmic de les Balears no es pot canviar d'un dia per un altre, i que si hem de sortir d'alguna manera del sotrac econòmic i social que ha provocat la crisi del coronavirus ho haurem de fer passant necessàriament pel turisme.

Això ho sabem tots. Una vegada assumit això, és igualment obvi que l'excessiva dependència del turisme comporta un seguit de problemes greus: mercat laboral precari i estacional, inflació immobiliària, sobreexplotació de recursos naturals, massificació, desigualtats i bretxes salarials i de gènere, un excés de mà d'obra no especialitzada ni formada, etc. Fa tan sols un parell de mesos hi va haver un cert debat sobre la possibilitat que la crisi del covid-19 ens animàs, com a societat, a replantejar aquest model. No per suprimir el turisme, que no és una cosa que demani ningú, sinó per elevar els nivells de qualitat i d'exigència, i per pensar (almenys pensar) en altres activitats econòmiques que puguin fer més divers, i per tant més vital, el teixit productiu de les Balears.

Bé, si algú havia arribat a pensar que aquest debat aniria enlloc, es va equivocar per complet. Aquests dies les Balears són notícia en alguns mitjans europeus, però no perquè s'hi produeixi res, ni s'hi investigui res, ni s'hi fabriqui res. Som notícia perquè en aquestes illes s'hi farà, a partir d'aquest dilluns, allò que no volen a cap altra banda: un experiment amb turistes, a veure si funciona. Al començament havien parlat d'una xifra de dos o tres mil, però finalment seran uns onze mil. Tant se val, com si són onze milions. Aquestes illes tenen uns amos: uns que afirmen que “donen feina” a la gent, quan l'únic que fan és explotar-la fins molt més avall del mínim respecte que s'ha de tenir pels ciutadans d'un país mínimament civilitzat. La feina, per altra banda, no és res que ningú “doni” graciosament a un altre: és un contracte, un la ven i l'altre la paga. Aquests quasi onze mil alemanys podran fer les seves vacances sense guardar quarantena, i se'ls deixarà entrar a Mallorca molt abans que als mallorquins que viuen o es troben a la Península, encara que aquí hi tenguin les seves famílies. També arribaran els alemanys que són propietaris aquí de segones residències de luxe, i que ja havien exigit amb males maneres venir a gaudir-les quan els mallorquins encara no ens podíem ni desplaçar d'un municipi de l'illa a un altre. Tant se val, perquè els mallorquins som només la nosa que han de suportar els hotelers i les immobiliàries, la que no els permet encara convertir tot Mallorca en un gran resort per a mafiosos i altres multimilionaris estrangers.

Hem vist aquesta setmana, en la fotografia aèria divulgada per Terraferida, l'impacte esfereïdor de l'autopista Llucmajor-Campos. Aquesta atrocitat farà contents aquells que encara pensen que a Campos se li va fer perdre en el seu moment el tren del turisme, i que ara pensen rescabalar-se'n: no amb l'autopista, sinó amb el que ve després de l'autopista. Un nou boom de ciment, vidre i formigó entre Campos i les seves platges, ben bé fins allà on es puguin rapinyar els límits del Parc Natural del Trenc. La cobdícia d'alguns no té enfront, la complaença i la capacitat de molts altres per acotar el cap, tampoc. Cassandra era aquella dona de Troia que va suplicar als seus conciutadans que no entressin aquell gran cavall de fusta dins la ciutat: debades, perquè la van menysprear com si no hi fos tota. Sovint l'obscenitat és el camí més curt per arribar a la ruïna.