08/06/2024

Turistes com nosaltres

3 min

Record amb certa nostàlgia els anys aquells en què ens queixàvem del turisme de gatera. 

De veres. No m’ho he inventat. 

Record amb precisió aquesta mena de converses, sobretot entre aquells que preteníem tenir certa volada intel·lectual i una visió àmplia del món, en què tots ens mostràvem sincerament compungits, indignats davant del que consideràvem un menyspreu imperdonable per part dels nostres visitants, capaços de passar una setmana aquí sense ni escoltar una sola paraula del dialecte autòcton ni provar les sopes mallorquines. Ni el més petit rastre d’autenticitat. 

Abominàvem dels guiris que només venien a l’illa a torrar-se al sol i beure cervesa barata, sense entrar en contacte amb la rica idiosincràsia local ni endevinar el més petit rastre de la Mallorca Real (TM). Els més agosarats parlaven amb optimisme de turisme cultural i de turisme urbà. Perquè, en aquells temps, els turistes no veien ben bé Palma, sinó que trepitjaven només aquella mena de decorat de cartó pedra que eren la Llonja, la Seu i el Poble Espanyol, tots ells elements inspirats pel mateix impuls folklòric. Parlàvem d’integrar el turisme en la vida de la ciutat, perquè així la cultura local es pogués beneficiar també d’aquella inesgotable i benigna font de riquesa que, llavors, només donava sous a uns depredadors –els hotelers– que havien desnaturalitzat l’illa i destrossat la costa, creant petits guetos sense pedigrí on els turistes eren tractats com a simple bestiar. 

Com és que els turistes no anaven als mateixos concerts que nosaltres? Com és que els estrangers no bevien als mateixos bars ni caminaven pels mateixos carrers? Com podíem permetre que tornessin a casa seva amb una idea tan equivocada de nosaltres? 

En resum: que la ingenuïtat humana no té límits. 

Voldria tenir una màquina del temps i poder viatjar al passat per donar-me un cop de puny a la cara, per insensat. 

Llavors no ho sabíem, però els nostres desitjos s’acabarien convertint en realitat. Els guiris anirien als concerts, llibreries i museus als quals solíem anar nosaltres, beurien als bars que ens agradaven, passejarien pels nostres carrers preferits de la ciutat i ho cobririen tot amb la seva inesgotable riquesa. Els nostres somnis esdevindrien realitat, però com solen complir els desitjos els genis de les llànties: recordant-nos que som uns idiotes sense remei, els nostres pitjors enemics. 

Ja no bevem als nostres bars preferits perquè ja no són nostres. No passejam pels carrers d’abans perquè o són morts o intransitables. De cada cop ens queden menys refugis: el turisme ho ha colonitzat tot, com un corc que ha anat fent de cada bocí del món que habitàvem un souvenir del que se suposa que hauria de ser la vida mediterrània. Fins i tot la idea que tenen de Mallorca els no mallorquins sembla ara mateix més plausible i real que la que tenim de l’illa els que hi vivim tot l’any. Fins al punt que de vegades em deman si no serem tots les creacions espectrals de la imaginació d’algun creatiu publicitari, les projeccions fantasmagòriques dels desitjos d’aquells que venen aquí i esperen veure algú patint, sacrificant-se pel seu plaer, suant d’estretor perquè ell tengui prou lloc per sentir que, en la miserable setmana de vacances que es pot permetre amb el seu sou de merda, es pot permetre, com a mínim durant uns dies, mirar amb curiositat antropològica i astorament boví algú més putejat que ell tot i que sàpiga que, tard o d’hora, haurà de tornar a casa a servir taules o despatxar a la botiga, ara sí, a putes turistes com nosaltres. 

Periodista
stats