Mallorquins 'go home'

“Mallorquins go home”, resaven les camisetes dels menorquins que fa uns dies, per Sant Joan, es queixaven de la invasió de mallorquins a les festes de Ciutadella. Talment el “Tourists go home” d’algun cartell a les mobilitzacions a Mallorca contra la massificació turística. Perquè nosaltres també som i feim de turistes, de tant en tant. Hi arriben molts avions plens de guiris, i altres s’enlairen plens d’illencs amb ganes de veure món i “gaudir d’experiències”, talment anunciam quan venem el paradís a les fires internacionals del sector.

És per pensar-hi. El fet de ser una societat cada cop més turistitzada (és a dir, on les vides dels residents, les relacions socials, la cultura i el medi ambient es veuen del tot condicionades per l’activitat turística) sembla no contradir-se amb el fet que els illencs viatgin més que mai, o que el turisme de creuers sigui un dels productes més demandats a les agències de viatges de les Illes. Viatjam no sols per una qüestió de necessitat –no ho tenim tot tan a l’abast com al continent–, sinó perquè el turisme s’ha convertit en una expressió més de la societat de consum de masses.

D’aquí la massificació, tant la patida en carn pròpia com la generada per nosaltres, els patidors. Sense que deixi de ser un tema controvertit, hem de convenir, en tot cas, que la nostra responsabilitat és molt més petita que la dels turistificadors. 

Perquè aquesta és una diferenciació necessària: els diferents rols i responsabilitats de turistes, turistificats i turistificadors. Si no la feim, podem errar les respostes, encara que els nostres errors siguin a anys llums de la presidenta de la Federació Hotelera quan ens aconsella agafar transport públic perquè els turistes puguin circular lliurement per unes carreteres que ells no paguen. O de l’atrevida diputada de Vox quan va dir que ens oblidem d’anar a la platja a l’estiu. Aquests, matriu o comparsa de l’entramat empresarial turístic i immobiliari, són els turistificadors.

Cal que ens facem algunes preguntes en veu alta, amb l’objectiu de mirar de respondre-les col·lectivament i fugir tant d’ocurrències com de pedaços per abordar la qüestió. En primer lloc, quins són els límits necessaris? En el nostre cas, tots aquells que facin possible decréixer en el nombre de turistes que rebem i, amb això, alentir el creixement demogràfic, que va de la mà. La planificació territorial ha d’evitar entre altres fets la lamentable urbanització del camp patida en els darrers anys, com ha denunciat Terraferida, i s’ha de subordinar aquesta política i la d’habitatge a les necessitats dels residents. No a la ‘llei’ de l’oferta i la demanda, que opera al marge (o fins i tot en contra) d’aquestes necessitats i dels límits biofísics de l’illa. És obvi que els límits han d’incloure una reducció significativa del nombre de places tant hoteleres com de lloguer vacacional, i s’han d’erradicar subterfugis que permeten, en la pràctica, continuar creixent en volum, fins i tot el darrer macrodecret del Govern. 

Segona pregunta: ho podem fer sols? No. Hi ha límits que depenen d’instàncies superiors, com és el tema dels ports i aeroports, i d’un marc normatiu europeu que afavoreix la llibertat del mercat per sobre del benestar. Però això no vol dir que no es pugui fer res. Al contrari: s’ha d’aprofitar una conjuntura en la qual allò que ens passa a nosaltres també els passa a altres, des de les Canàries fins a Grècia. I les mobilitzacions, que ja tenen una dimensió internacional, han de ser coordinades.

Tercera qüestió: tothom pot qüestionar l’actual model turístic? I tant que sí. Ho fan alguns hotelers, i ho haurien de fer uns treballadors i treballadores que no sols s’han empobrit, sinó que ara han de suportar la sobrecàrrega d’un creixement en el nombre de turistes sense que això impliqui contractar més gent. Tot, per haver de perdre la vida darrere la feina en lloc de treballar per viure, i haver d’acabar dormint a una caravana. La gent treballadora del sector i els sindicats també han començat a dir “basta”.

Finalment, què podem fer nosaltres? Doncs moltes coses, potser no tant d’impacte com les que corresponen als turistificadors, però podem i hem de fer coses. Com repensar-nos com a turistes i repensar la nostra manera de viure l’oci i de gaudir de la vida. Si necessitam “fugir” del paradís, és que tenim un problema, i no s’arregla fent a altres destinacions el mateix que patim nosaltres. Ningú parla de deixar de viatjar, però sí de fer-ho amb seny. De viatjar amb seny i responsabilitat, pensant en els altres, com ens agradaria que pensassin en nosaltres. 

I, evidentment, organitzar-nos, perquè els poders als quals ens enfrontam no són qualsevol cosa. Malgrat les previsions d’una altra temporada “de rècord”, de moment anam guanyant. Propera aturada: 21 de juliol.