Turner, els cans i el telescopi
La visita a l’exposició del paisatgista romàntic William Turner que s’ofereix al MNAC (en col·laboració amb la Tate) és del tot recomanable: hi haurà qui hi pugui trobar a faltar alguns dels seus quadres més famosos, però el recorregut que proposa la mostra a través de la idea turneriana que li dona títol és raonable, detallat i comprensible (no sempre passa així), i es du a terme a través d’una tria de peces equilibrada. Totes tracten, naturalment, sobre la llum i la seva conseqüència, el color, que són l’argument únic treballat per Turner, en diversos registres: hi ha el Turner científic, l’atmosfèric, el neoclàssic, el místic i fins i tot el costumista. I el recorregut s’atura en la conclusió a què va arribar Turner: “El sol és Déu”. Un dels plafons explicatius diu que es desconeix el significat d’aquesta frase: sembla suggerir que un home que es va passar la vida intentant entendre no tan sols l’efecte de la llum damunt dels cossos, sinó la llum mateixa, acaba assumint l’evidència que la cosa més propera a Déu que podem concebre els humans és el sol, font de llum, de claror, de calor i de vida. Els zoroàstrics ja adoraven el foc, i el sol, mil cinc-cents anys abans de Crist. Assimilar el sol amb la divinitat és una idea relativament senzilla d’entendre, però els zoroàstrics hi arriben pel raonament religiós, mentre que Turner ho fa pel poètic.
Que tots dos tenen raó ens ho ha mostrat ara el telescopi James Webb amb la fotografia més antiga feta mai al que es coneix com a Univers profund: aquella que Joe Biden va presentar la setmana passada com una gran contribució americana al coneixement humà (ho és), i en què es pot veure una regió del cel anomenada SMACS 0723, un cúmul de galàxies que es troba a 4.600 milions d’anys llum de la Terra. Com que són magnituds inabastables per a l’enteniment humà, com ho és la idea de Déu, allò que tenim al davant és una imatge del misteri. O del Misteri, si us agraden més les majúscules. És a dir, llum. Els científics s’acosten, amb les imatges preses per l’observatori espacial Webb, a la mateixa idea que va obsedir un pintor com Turner durant tota la seva vida, i també a la llum reveladora que cerquen els místics. Les diverses formes de coneixement conflueixen en un mateix cercle de llum, llànties de foc –com en deia Joan Mascaró– que ens permetin il·luminar parts del misteri.
En un quadre de la mostra del MNAC titulat Lluna nova ; o “He perdut la meva barca! Tu no tindràs el teu cércol ” hi ha un petit conjunt de figures a la part inferior esquerra. Cal fixar-s’hi, perquè la resta del quadre juga a desdibuixar la línia de l’horitzó, però aquí hi veurem un home que llança alguna cosa a uns gossos, un de pelatge fosc i l’altre blanc. El fosc surt corrents darrere la penyora; el blanc queda aturat observant l’home, però tots dos animals estan fets a penes d’una petita pinzellada, un esquitx de color, una espurna de llum. Aquells cans són fets de llum com nosaltres, com l’Univers retratat per la lent del James Webb, i pensar-ho fa por i fa alegria.
