Els tutors que somriuen
L’Anna Jolonch publicava a l’ARA un fantàstic article, provocador de reflexions, sobre l’educació. Sobre el model que “alguns consideren de més esforç” deia que és, “en realitat, molt poc exigent per als alumnes, que sovint han après no tant de matemàtiques o literatura com de passar proves, cosa que els allunya de l’aprenentatge autèntic a favor d’adquisicions superficials i estratègiques”. Deia, també, que “és un model desastrós per a aquells que no se’n surten”.
Els que tenim adolescents a prop constatem que té tota la raó. Aquests dies, els de tercer d’ESO s’examinen sobre els sistemes econòmics o sobre les cèl·lules procariotes i eucariotes. ¿Se’n recordaran la setmana que ve? Direu que nosaltres vam fer el mateix. Cert. I és per això que ara podem pensar que ens agradaria que fos diferent.
Segons la maduresa, els alumnes van adquirint, molt a poc a poc, la constància de mirar-se els apunts cada dia (a mi, per raons acadèmiques i oculars, em sembla un mal sistema, el de l’ordinador). Molts d’ells, és cert, tenen poc temps perquè fan extraescolars. Música, cuina, esport, teatre, dibuix, classes de llengua estrangera (o de la llengua del país d’origen). Les extraescolars de qualitat, per als adolescents, són importantíssimes per desenvolupar vocacions o hobbies, i les vocacions i els hobbies faran que un jove mai no estigui sol i seran la porta a futurs oficis. A l’institut es fa poca música, poc esport, poc dibuix, gens de teatre. Els alumnes que tiren cap aquí, també han de practicar.
A classe s’hi va trist o content per moltes raons. Pels mestres, pels companys, per com et queda el pentinat i també per la sensació que pots tenir de sortir-te’n. A mi se m’esponja el cor quan veig que a secundària hi ha mestres que ho tenen en compte. I se m’encongeix quan veig que n’hi ha que no. Si un mestre considera que el seu ofici –ensenyar– és vocacional, llavors jo considero que segur que és bona persona. Que no és poca cosa, si tractes amb gent a mig fer.
