Quan Twitter ja no és Twitter
Va començar com un degoteig, però es va intensificant: ja són nombroses les personalitats, institucions i empreses que han anunciat que deixen de fer part de la conversa a la xarxa social X, abans coneguda com a Twitter.
Si fa mesos era l’exbatlessa de Barcelona Ada Colau qui feia pública la decisió com si fos un acte d’heroïcitat, els darrers dies s’hi han sumat un bon grapat de ciutadans anònims i entitats i projectes tan diversos com el diari La Vanguardia i l’Institut Ramon Llull. Argumenten, a grans trets, que la xarxa s’ha convertit en un espai hostil per al diàleg, i que progressivament hi han anat niant els discursos d’odi de l’extrema dreta. Tot, per culpa d’un sospitós que comença a ser massa habitual: l’empresari sud-africà Elon Musk, propietari o agent vinculat a empreses com Tesla, SpaceX, OpenAI i la mateixa X. Un home que a partir del mes de gener, si tot va segons han anunciat, també es convertirà en director del departament d’Eficiència Governamental de l’executiu de Donald Trump.
I sí, és complicat contradir la idea que l’arribada de Musk ha suposat un daltabaix per a aquesta xarxa social. S’hi han amagat els tuits (o potser n’hauríem de dir “xiulades”, ara) als quals un usuari posa ‘m’agrada’, convertint aquest gest en un acte d’adhesió perversament secret, i la nova pestanya ‘Per a tu’, que suposadament selecciona continguts que podrien interessar cada usuari, sovint esdevé un espai de difusió de notícies falses i de les pitjors mostres de la propaganda simplificadora i d’agitació. Efectivament, Twitter és pitjor amb Elon Musk, o dit d’una altra manera: Twitter no és Twitter des que volen que en diguem X. Això vol dir, però, que sigui una bona idea deixar aquesta xarxa en massa perquè no ens agrada en el que s’ha convertit?
Personalment, trob que és un error. Jo mateix, a Twitter, hi he fet amics i coneixences personals i laborals que no sé com s’haurien produït en altres entorns socials. A Twitter hi he après, hi he fet activisme, hi he difós opinions i coneixement i hi he convidat la gent que em segueix a descobrir els llibres, les sèries, la música, els projectes culturals que més m’estim. Twitter és la marea verda de l’Assemblea de Docents, la Primavera Àrab, el 15-M, el referèndum de l’1 d’Octubre i el #MeToo. I per què obviar-ho: Twitter també és un lloc on riure i meravellar-se dels límits insondables de l’ociositat i la curiositat humanes. I si bé és cert que ara s’ha tornat un espai una mica menys amable, una mica més hostil, deixar-lo exclusivament en mans de qui el perverteix tal vegada no és la millor manera de mantenir-lo com era abans. En un temps en què la principal lluita per les hegemonies polítiques es lliura en la batalla cultural, no crec que dimitir d’un espai de conversa amb la projecció de Twitter sigui la millor decisió, ans al contrari: els que voldríem que fos d’una altra manera hi hem de ser. Pels temps passats. Pels que s’acosten. I més encara: pels que, entre tots, podem fer que comencin a arribar.
