L'Uber de la justícia
El conflicte d’Uber amb els taxis i altres empreses similars en altres sectors –que torna a estar d'actualitat amb la vaga de la setmana passada– ha generat opinions completament contradictòries. Mentre que hi ha qui les defensa com una oportunitat d’autogestió del propi treball, d’altres hi veuen pura explotació laboral d’una empresa que, fent creure als seus treballadors que són empresaris, en realitat provoca la seva renúncia a la protecció del dret laboral, la qual cosa és especialment trista perquè ha costat moltíssima sang, i guerres fins i tot, aconseguir el que tenim avui. Sí, hi ha guerres que es van activar només per defensar els privilegis de qui volia seguir explotant les persones. Llegeixin una mica sobre la Guerra Civil Espanyola i trobaran, potser amb recança, que el seu mòbil principal va ser l’econòmic.
El neoliberalisme promet la llibertat de tothom, també dels treballadors, deslliurant-los de les cadenes del dret laboral. En realitat, és una manera molt barroera d’eliminar els avenços socials perquè els que tenen més diners recuperin el seu poder tradicional, derivant en un estadi d’absència institucional que anul·li la divisió de poders i que eventualment derivi en una situació totalitària, com van intentar Donald Trump i els seus seguidors.
Doncs bé, el neoliberalisme, en aquest desmuntatge de les institucions democràtiques, ha intentat quelcom no tan comentat però que té el mateix objectiu d’assegurar el poder de qui acumula més calés. Fa ja unes dècades, aprofitant una proposta amb bones intencions però molt ingènua del moviment postmodern, es va proposar eludir la feina dels jutges tant com fos possible recorrent a altres antics –o molt antics– mecanismes de resolució de conflictes ja coneguts però poc utilitzats, com la negociació, la mediació o l’arbitratge, presentant-los, a més, com si fossin nous. D’aquesta manera es plantejava tot com una voluntat molt innovadora i un xic flower power d’evitar plets, però el que es pretenia era prou més sinistre. Es volia acabar amb els jutges marginant la seva tasca. De fet, als EUA ha estat un objectiu assolit en nivells superiors al 95% dels casos a la justícia civil i àdhuc penal.
És possible preguntar-se què té de dolent prescindir del procés judicial i recórrer a la via amistosa. El secret que ningú explica –la majoria ni ho sap– és que el jutge iguala les parts en un procés, per poderoses que siguin, donant la raó a qui la té. En canvi, en una negociació o en una mediació, qui no té raó sempre aconseguirà quelcom només pel fet de no haver complert a temps amb les seves obligacions, cosa que és un premi injust. I a més, sense la figura del jutge, àdhuc amb el mediador pel mig, el poderós pot abusar tant com vulgui del seu oponent, un ciutadà qualsevol, perquè té el que cap de nosaltres acostumem a tenir: molts diners i, per tant, tot el temps del món. Negociar amb un poderós és gairebé impossible, perquè t’esclafarà, perquè és ben conscient del seu poder, o et farà creure que has guanyat concedint-te generosament les escorrialles d’allò que realment et pertocava.
Fins i tot un arbitratge pot ser perillós, tret de la feina exemplar que intenten fer abnegadament, amb tot tipus d’inconvenients, les juntes d’arbitratge de consum. Llevat d’aquest cas, els arbitratges acostumen a ser confiats a institucions que sovint es mouen en un elitisme econòmic molt marcat en què el poderós novament fa fira, òbviament.
Per tant, l’esforç més immediat de les nostres democràcies no ha de ser contribuir –fins i tot de bona fe– a aquesta deriva neoliberal de cancel·lació de la justícia, sinó lluitar perquè sigui comprensible, eficient, d’excel·lència i, justament per aquestes tres raons, propera als ciutadans. El ciutadà ha de saber que si té raó i va a un jutge amb un assumpte de petita importància –són els més freqüents–, trobarà una primera resposta en hores o protecció en menys dies que té una setmana. Si l’assumpte és més complicat, no haurien de passar més d’alguns mesos per tenir una resolució definitiva de la justícia, tret de casos excepcionals amb un volum de documentació ingent, o processos penals d’investigació molt complexa.
Però per assolir-ho tot plegat, cal que els polítics incloguin de manera prioritària una justícia de qualitat entre les seves propostes electorals principals. I cal imaginació. Les estructures judicials no poden continuar com ara, o no ens en sortirem. Cal posar en pràctica les millors idees creatives i transformadores que ja ha donat la ciència jurídica, i aprofitar la tecnologia sense enlluernar-s'hi. La intel·ligència artificial pot donar un bon cop de mà, i ja sabem del cert com.
