Ucraïna: l'annexió espiritual
La paròdia de referèndum a l'est d'Ucraïna no només no té validesa jurídica a escala internacional, sinó que també ha estat un frau a l'opinió pública i al sentit comú. Segons la Comissió Electoral Central Russa, van votar gairebé 5 milions de persones als quatre territoris (Donetsk, Lugansk, Kherson i Zaporíjia). Vegem algunes dades per veure si aquesta xifra és creïble o no.
Segons el cens oficial del govern d'Ucraïna, hi ha 9 milions d'habitants en aquestes regions, dels quals 7,6 milions són persones més grans de 18 anys, les potencials votants, de les quals només una part estan sota control rus, no la totalitat. S'estima que el rus és la llengua materna de 4,1 milions dels més grans, en teoria els més propensos a votar a favor d'una annexió a Rússia. Però la guerra ha provocat el desplaçament intern de gairebé 4 milions de persones de l'est d'Ucraïna, una zona una mica més àmplia que la dels quatre territoris assenyalats, i segons el ministeri de Situacions d'Emergència de Rússia, més d'1,5 milions de refugiats ucraïnesos han arribat a Rússia des del començament de la guerra. Encara que força persones hagin tornat a casa seva, especialment les desplaçades, és difícil que la població que actualment resideix en aquestes quatre regions sigui superior als 3 milions, per la qual cosa és impossible que hagin votat 5 milions de persones, i gairebé totes a favor de l'annexió. Els números no quadren, i el simple fet que les votacions s'hagin fet sense sobre, amb vigilància de soldats i podent votar al mateix domicili, és suficient per qüestionar-ne totalment els resultats.
Deixant de banda les xifres, el discurs pronunciat per Putin en signar els tractats d'adhesió d'aquests territoris a Rússia conté algunes claus interessants d'analitzar. La primera és la seva al·lusió a l'article 1 de la Carta de les Nacions Unides per justificar l'adhesió, seguint el “principi d'igualtat de drets i autodeterminació dels pobles”. Resulta, però, que l'article 1 no fa cap menció al dret d'autodeterminació, que sí que és esmentat en altres articles, però referint-se als territoris per descolonitzar. Això es va clarificar àmpliament en la resolució 2625 de l'Assemblea General de les Nacions Unides, de 1970, que textualment diu que "tot intent encaminat a trencar totalment o parcialment la unitat nacional i la integritat territorial d'un país o la unitat política d'estats sobirans i independents és incompatible amb els propòsits i els principis de la Carta". La integritat territorial és una cosa sagrada en les relacions internacionals i en la doctrina de les Nacions Unides, per la qual cosa l'argument de Putin no se sosté.
Un altre element important del seu discurs per justificar l'annexió, encara que sembli extravagant i fora de lloc, és el pes que dona a la “ideologia de gènere”, en una arenga homofòbica i al sexista a l'estil populista de la nostra època. Concretament, Putin pregunta si “volem ficar al cap dels nostres fills les idees que hi ha altres gèneres a més del dels homes i el de les dones, i oferir-los cirurgia de reassignació de gènere”, ja que a Occident es practiquen “perversions que condueixen a la degradació i l'extinció”, en una “renúncia completa al que significa ser humà, i un enderrocament de la fe i els valors tradicionals: el satanisme pur”. Putin, doncs, més que un estadista polític vol ser el gran predicador del que ell mateix anomena la “gloriosa elecció espiritual” del poble rus. Mancat d'arguments jurídics i polítics de pes per justificar la invasió a Ucraïna, fins i tot de tipus militar, apel·la al que és eteri, incorpori i ocult, el que entén que és la cultura profunda del seu poble, convertida, gràcies a la seva clarividència, en la nova reserva espiritual. La invasió d'Ucraïna, en suma, per a Putin és ja una “guerra santa”, i qualsevol intent de buscar-hi una solució i un arranjament en el futur val més que no perdi de vista aquesta dimensió, ja que hi ha elements no racionals que s'hauran de tenir molt en compte.