Ucraïna: una guerra entre el passat i el futur

No sé si la guerra a Ucraïna s’acabarà aquest 2023. Naturalment, desconec també com s'acabarà. El que és segur és que no serà, ja no ho pot ser, el triomf fàcil que havia imaginat Vladímir Putin; al contrari: serà per a ell, en més o menys grau, una derrota. El dictador va cometre alguns errors de càlcul gruixuts i va preveure, a més, que la divisió, l'egoisme i la por paralitzarien, com ha passat tants altres cops, una resposta occidental severa. Però l'acció dels Estats Units i Europa ha estat més determinada del que Putin i molts altres, jo mateix entre ells, van imaginar veient els precedents.

L’atac de Rússia contra un país europeu, Ucraïna, ens transporta decennis o segles enrere. La guerra d’Ucraïna és una guerra antiquada, i no sols perquè la fantasia malalta de Putin busqui revisitar la Rússia imperial. El que està passant a l’est d’Europa és una evocació o un eco d'un altre temps. D’un temps de fúria, d’un temps sagnant. Els paisatges de destrucció i les escenes de dolor i mort que escupen les nostres pantalles no són gaire diferents dels de la Segona Guerra Mundial, acabada ara fa setanta-set anys, o de les guerres franco-prussianes del segle XIX.

Soc dels que, malgrat la pluja de crítiques i les pròpies correccions, creuen que Francis Fukuyama tenia bona part de la raó quan, el 1989, va intuir que concloïa l’etapa en què la dinàmica a nivell planetari deixava de tenir com a pinyol una confrontació de base ideològica –dues propostes sistèmiques contraposades– per passar a ser una altra cosa. Aquesta primera intuïció o idea la desenvoluparia en el cèlebre llibre El final de la historia y el último hombre. Començava una etapa amb una única ideologia amb vocació de ser hegemònica, la que nodreix i constitueix el tronc de les societats occidentals, és a dir, la democràcia liberal. Cal, en aquest punt, fer dues matisacions. La primera és que les democràcies liberals continuen sent, malauradament, una minoria en el món. I, la segona, que aquestes democràcies liberals s’enfronten, com sabem, a greus problemes de cohesió interna. 

El que està succeint a Ucraïna s’hi assembla molt però ja no és una guerra exactament com les d’abans que respongui als paràmetres de la Guerra Freda. Senzillament, perquè el mòbil és descarnadament identitari i territorial, i la ideologia –més enllà de les particulars dèries putinistes– no hi juga un paper fonamental. Dit d’una altra manera: l’atac no respon a una voluntat de voler sumar Ucraïna al sistema comunista, sinó, ras i curt, al sistema de Moscou, que són coses completament distintes.

Si volem afinar-ho més, potser podríem dir que la invasió de Putin, la guerra d’Ucraïna, actua com una mena de frontissa, com un canvi de rasant, entre el passat i el futur. Així, a Ucraïna, en aquests moments, s’està configurant com serà, o, més ben dit, com comença a ser, el món del futur. És per això, però no solament, que Occident ha de continuar ajudant els ucraïnesos. No ens podem permetre la humiliació d’Ucraïna ni la nostra, encara que sigui sols pel que va dir Havel el 1991: “Un futur ordre europeu serà impensable si en queden exclosos els pobles de la Unió Soviètica que formen part d’Europa”. Unes paraules que fan venir al cap aquella teoria de Josep Pla segons la qual l’ànima europea i l’ànima asiàtica de Rússia han estat sempre en conflicte. 

I com serà el futur? El futur és inconegut per definició, atès que és un temps no realitzat (encara). Però sabem que hi ha algunes coses que molt probablement en formaran part. Sabem que Rússia, a desgrat que estigui protagonitzant la guerra d’Ucraïna, una guerra, argumentàvem, amb un peu en el passat i l’altre en el futur, no serà el focus de preocupació principal d’Occident, sinó que el pol de confrontació es desplaçarà a l’est, a la Xina. Rússia està destinada, si de cas i malgrat l'arma nuclear, a ser una peça secundària en el nou tauler. La nova Guerra Freda, si en volem dir així, es disputarà no en el camp de batalla –com tem el pensador Yuval Harari–, sinó en el terreny de la tecnologia –una derivada essencial de la qual és la ciberguerra–, l’economia i, a més llarg termini, la cultura en sentit ampli. En un bàndol, un conglomerat de règims totalitaris, alguns capaços de generar riquesa i fins de redistribuir-la d'una forma més o menys funcional, però sense uns valors comuns ni res que mereixi aquest nom. En l’altre, les velles democràcies liberals, les quals, per cert, Fukuyama defensa vigorosament en el seu darrer llibre, tot subratllant una cosa que, per desgràcia, cal encara subratllar, i és que el liberalisme de veritat, clàssic, és enemic tant del neolibealisme com del llibertarisme autista que s’ha estès als EUA.

A El liberalismo y sus desencantados, Fukuyama assenyala que el liberalisme –sistema d’idees que Putin menysprea i considera obsolet– no sols genera riquesa –a través de l’economia de mercat, el capitalisme– i la redistribueix –mitjançant el sistema polític democràtic i l’estat de benestar–, sinó que, a més, té una base moral, ja que es caracteritza per protegir la dignitat de l’individu i, en particular, la seva autonomia; això és el dret i la capacitat de cada persona de prendre les seves pròpies decisions.