Ucraïna: guerra de llengües
Els elements que han condicionat la complicada relació entre Ucraïna i Rússia han estat molts i molt diversos, per descomptat, però el factor lingüístic i nacional n’ha estat sempre un dels més rellevants. El Cant del príncep Ígor és un poema èpic del segle XII que, escrit en eslau oriental, és reivindicat per russos i ucraïnesos com un dels textos fundacionals de les seves literatures respectives. Nikolai Gógol, un dels més grans autors de les lletres russes clàssiques, va néixer a Poltava, no gaire lluny de Khàrkiv, i era fill d’un dramaturg i poeta en llengua ucraïnesa. L’inefable Mikhaïl Bulgàkov era un russòfon de Kíev, ciutat on es va llicenciar en medicina. Isaak Bàbel, un dels narradors més precisos de la literatura russa moderna, va néixer en una família jueva d’Odessa que, com moltes altres en el tombant del segle XX, ja havia abandonat l’ídix. Anna Akhmàtova mateixa, una veu potentíssima de la poesia russa, era filla d’Odessa. L’humor càustic d’Ilf i Petrov, els mestres de la sàtira russa, també va sortir d’aquesta lluminosa ciutat a la vora de la Mar Negra. I fins i tot els principals precursors del futurisme rus, Krutxónikh i els germans Burliuk, eren fills de la terra ucraïnesa.
Podríem fer una llista tan llarga com sucosa de tots els autors que han contribuït a les lletres russes des del país on ara torna a ressonar la guerra. Escriptors que en molts casos van fer servir la llengua russa perquè era la llengua del seu entorn quotidià, o perquè en el moment que els va tocar viure era l’única llengua de l’educació superior, la llengua del poder i de les grans capitals i, al capdavall, la llengua hegemònica i de prestigi. Ben al contrari que l’ucraïnès, una llengua que ha travessat una història complexa, amb llargs períodes de minorització i folklorització, tant en l’Imperi Rus com a la Unió Soviètica, i que ha vist com havia de lluitar per bastir un ecosistema literari complet.
Els discursos al voltant de les llengües d’Ucraïna els han aprofitat totes les faccions implicades en un conflicte que ve de molt lluny. D’una banda, la narrativa pro-russa s’ha bellugat sempre entre l’argumentari supremacista i un victimisme fingit davant d’un genocidi cultural inexistent i inversemblant. De l’altra, els sectors més encesos del nacionalisme ucraïnès han estat molt intransigents amb els drets lingüístics de la població russòfona d’Ucraïna. Una població que, en el darrer cens oficial, representava no menys del 30% dels habitants del país, concentrats justament a les regions de Crimea i el Donbass.
L’any 2012 el govern de Víktor Ianukóvitx va presentar el projecte de la llei sobre els principis de la política lingüística estatal. La llei establia que qualsevol llengua que fos llengua materna d’un mínim d’un 10% de la població en un territori determinat podia assolir-hi el grau de cooficialitat. El procés d’aprovació va estar marcat per moltes irregularitats i per un conflicte encès i violent entre els dos sectors de la Rada, el Parlament ucraïnès: els partits anomenats nacionalistes s’oposaven a la llei, mentre que els anomenats pro-russos hi eren favorables. Els detractors esgrimien que era una llei que acabaria arraconant l’ucraïnès en moltes regions de majoria russòfona i que, a més a més, es feia per acontentar un Kremlin poc satisfet amb el tracte que Ucraïna donava a la llengua russa. Els altres, al seu torn, apel·laven als drets lingüístics no ja només dels russòfons ucraïnesos, sinó de totes les minories nacionals del país. La llei es va desplegar a tot el territori, la treva entre les dues grans comunitats lingüístiques del país semblava encarrilada.
Tanmateix, després de la revolta de l’Euromaidan i de la caiguda del govern de Ianukóvitx, el 23 de febrer de 2014, la Rada va votar la derogació de la llei. Cinc dies més tard, i veient que el fet comportaria unes conseqüències nefastes per a l’estabilitat del país, la presidència de la Rada vetava la derogació de la llei, però el gest va arribar massa tard. L’entrada al govern d’un partit de clara orientació feixista i la identificació de les llengües amb determinades posicions polítiques va fer pensar a molts russòfons que els drets lingüístics a la nova Ucraïna se’ls complicarien fins a l’extrem. Els separatistes pro-russos del Donbass van prendre l’amenaça de derogació com a pretext per convèncer una gran part de la població russòfona de les regions orientals: si en una enquesta del juny del 2007, només el 10% dels ucraïnesos orientals es mostraven a favor d’una secessió, l’octubre del 2016 la proporció era ja del 40%. L’amenaça de discriminació lingüística va fer decantar molts russòfons pel bàndol pro-rus.
L’últim element a considerar, i segurament el més determinant, és el discurs nacionalista que ha brandat el Kremlin. El govern rus ja havia manifestat en més d’una ocasió que no abandonaria la seva gent, i que faria el que calgués per garantir els drets dels russòfons d’Ucraïna i d’allà on fos. Això va acabar de generar una tensió que no ha fet sinó créixer en els darrers anys, una tensió que Putin ha transformat en guerra. Valent-se d’una retòrica russocèntrica de to victimista i imperialista alhora, la invasió russa d’Ucraïna destrueix un possible espai d’entesa, un marc cultural secularment compartit que costarà molt de tornar a construir.