Els udols incontinents (2004)

De la crítica –traducció pròpia– de Joan Anton Benach (Vilafranca del Penedès, 1936 - Barcelona, 2024) per La Vanguardia (9-VII-2004) sobre una producció molt controvertida d’El rei Lear a Barcelona on la serra mecànica esdevenia una arma política amenaçadora, com ara. També hi ha aquesta frase (sempre actual arreu del món) en la gran tragèdia de William Shakespeare: “És la plaga d’aquests temps: els bojos guien els cecs”.

[...] L’estrena absoluta en català al Romea d’El rei Lear és una potent coproducció i, no obstant, les paraules d’aquesta interpretació de l’obra de Shakespeare no tarden a fer-se monòtones, instal·lades a l’altiplà de la crispació i la bronca, i un acaba notant que la refrigeració del teatre és molt curta i la corda shakespeariana molt llarga. Com saben els nostres lectors, aquest Lear és una nova pàgina que escriu el Calixto Bieito dinamiter, un home de teatre de gran talent i amb una certa, insidiosa, vocació de kamikaze disposat a sacrificar-se a l’altar dels excessos. És aquesta una immolació que no té per què enfosquir l’honradesa del director, però que es presta, és clar, a grans i cridaners titulars. No som davant aquell Macbeth libèrrim que era una recreació “a partir” de Shakespeare. Aquí s’inventen coses, però se segueixen les pautes escèniques originals. Se segueix així mateix la lletra original, traduïda per Joan Sellent, tot i que la seva audició resulti sovint molt difícil per no dir impossible en alguns moments. Des d’aquestes premisses, el fet que l’oceà de passions barroeres es vegi agitat en primera instància per un Lear (Josep Maria Pou) en pla xava i pastitxer no és pas un disbarat greu. De seguida es veuran els impulsos cobdiciosos de Goneril (Àngels Bassas) i Regan (Roser Camí), les filles dolentes del rei. Al capdavall, els testos s’assemblen a les olles. Que el comte de Kent (Pep Cruz) sigui un senyor amb granota blava que sembli que acaba de reparar el cigonyal resulta coherent amb una dramatúrgia tendent a rebaixar l’escalafó dels personatges, a posar els ambients cortesans ran de terra, a adjudicar-li a Lear un bufó esgarrat (Boris Ruiz) i a projectar una mirada laica sobre la tragèdia. El problema rau en l’obsessió per una sintaxi permanentment crispada, cridanera, que impedeix apreciar no tan sols “l’amargor poètica” de l’obra sinó els trets psicològics, les subtileses interiors dels personatges, les seves cabòries tempestuoses [...]. Pels programes i cartells de l’espectacle, Bieito va proposar un puzle amb tots els components del repartiment en una expressió inflamada d’ira, d’odi o de desesperança. És un avís molt honrat. Perquè Lear és fonamentalment això: un incontinent esgarip quasi constant, acompanyat a estones per una violència grollera merament exhibicionista. [...] Bieito va oblidar que el crit permanent és respecte a la tragèdia com la pornografia respecte a l’erotisme. [...] Potser fins i tot es va sentir alguna riallada en la baralla entre els germanastres Edmund (Francesc Garrido) i Edgar (Lluís Villanueva) fills del comte de Gloucester –esplèndid Carles Canut–, els quals usen les seves assassines serres mecàniques com dos inofensius bastons. [...] Entre els valors certs que hi ha en aquest espectacle, el més notable és l’excel·lent interpretació del grup que encapçala un Josep Maria Pou fantàstic fent de captaire boig, exemple de professionalitat i generositat.