UIB, allò que més ens cal
Dijous se celebren eleccions al govern de la UIB i això ens hauria de servir per subratllar la importància objectiva de l'existència d'una universitat pública a les Illes Balears. Ens acostumam a les coses fins a donar-les per fetes, però és necessari subratllar que la UIB és una universitat de creació molt recent, tan recent que va celebrar el seu quarantè aniversari fa tot just tres anys, i que en èpoques anteriors va ser una quimera, un somni no realitzat. Durant el franquisme, l'Estudi General Lul·lià va exercir les funcions de benemèrit col·legi universitari. Els seus antecedents històrics es troben en les antigues Escoles Lul·lianes, que van donar peu a la creació al segle XV, per part del Gran i General Consell, de l'Estudi General, que al segle XVII adquiriria rang de Reial i Pontifícia Universitat, i que finalment seria suprimit, l'any 1835, pel rei Ferran VII, que va ser una calamitat com tots els Borbons. Però la creació a Balears, ja al darrer terç del segle XX, d'una Universitat del nostre temps, és sens dubte una conquesta que hauria estat agradable veure celebrada per impulsors de la modernitat com Miquel dels Sants Oliver o Emili Darder. Per a un indret tradicionalment tan endarrerit com Mallorca, o com les Balears, per a unes illes tan radicalment allunyades (perquè així ha convengut sempre a alguns) de tot allò que té a veure amb el coneixement i el progrés, la UIB és d'una importància transcendental. Representa un punt d'inflexió, un canvi de paradigma, una ampliació magnífica de les pròpies possibilitats com a societat, com a comunitat, com a país.
En quaranta anys d'existència, ja són fins a tres les generacions de mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers que han passat per la UIB, com a estudiants o com a docents, i també de les dues maneres. La universitat, com no podia ser d'altra manera, contribueix decisivament en la configuració de la societat, i això vol dir que ha de ser objecte de la màxima atenció per part d'aquesta mateixa societat. En aquest número de l'ARA Balears trobau un dossier ben ampli i aprofundit sobre la UIB, les seves fortaleses, les seves mancances i les seves necessitats de futur a curt i mitjà termini. Per exemple, el fet de ser una de les regions europees amb uns índexs més alts de fracàs i abandonament escolar té la seva trista equivalència en el fet que també destacam per la nostra taxa d'abandonament dels estudis universitaris. El resultadisme, la mirada a curt termini, la idea de la formació acadèmica com a mer tràmit per obtenir certs ingressos, la inèrcia que pot dur les universitats públiques a adoptar el rol nociu d'expenedories de títols, o la minorització de la llengua catalana a les aules són tares que afecten la vida actual de la UIB i que el nou equip de govern haurà de combatre.
Una UIB que cregui en aquest país (aquest país són les Balears) i que vulgui fer feina per millorar-lo, forma part d'allò que més ens cal ara mateix. Després de l'autocomplaença en què havien decaigut els repetits mandats de Llorenç Huguet, paradoxalment la renovació es veu molt més en la candidatura de Jaume Carot –que és cert que ha format part del consell de direcció– que en la de la suposada renovadora Carmen Orte, una persona massa pròxima a un partit polític (el PSOE, en aquest cas) i que lidera una llista amb un aspirant a vicerector que dedica les seves xarxes socials a exclamar ¡Viva España! el dia 12 d'octubre, cosa sens dubte molt lícita però que no fa pensar en el perfil progressista i inquiet que haurien de tenir els governants de la UIB en els pròxims anys. Al capdavall, com sempre ha passat a les Balears, es tracta del gran esforç que costa fer alguna passa endavant, enfront dels llastres tan feixucs que sempre estiren cap enrere.
